 |
| Llorenç Capellà a l'acte de sant Jordi |
Aina Font, Climent Tortella, Miquel
Toledo, Coloma Garcia i Josep Mas, 3ESO-A
1.
En quins aspectes t'ha
influenciat el teu pare a la teva vida?
En
la manera que va viure la seva. Va morir quan jo tenia sis anys. No
em va donar consells; no em va poder indicar camins a recórrer ni
advertir d’obstacles o perills. Allò que em va influir va ésser
la seva biografia. Els anys de la infància, els estudis, l’activitat
política, la guerra, la presó, el teatre... Va ésser com veure
aquella pel·lícula que veiem una i deu vegades i mai no ens cansem
de mirar. No em reconec, per tant, cap influència directa. Tanmateix
sé que no seria com sóc, tot i els clarobscurs propis dels anys
viscuts, si no l’hagués considerat un referent insubstituïble.
2.
Què és el que més admires d'ell?
Tantes
coses! Potser, però, el respecte que tenia per les persones. Més
concretament: la persona era en el centre de les seves ànsies i dels
seus ideals. Mai no va considerar –ni se li passava pel cap!− que
pogués haver-hi pobles o races superiors. Escriu Jo
sóc català perquè
se sap part d’una cultura i d’un poble. Això mai no li va
impedir sentir-se solidari amb els altres pobles ni admirar-ne, amb
la mateixa intensitat, les expressions culturals que admirava del
seu.
3.
Quina és l'anècdota que més bé recordes del teu pare?
Potser
aquella que va protagonitzar en el teatre de Son Espanyolet, a Palma,
ple de gom a gom. S’acabava de representar una obra seva, no record
quina, i va córrer la brama que ell, Pere Capellà, era entre el
públic. Aleshores els espectadors reclamaren la seva presència a
l’escenari. Volien que digués unes paraules, aplaudir-lo, fer-li
cas; era una persona molt popular. Ell va accedir encantat a
complaure’ls. Quan ja era entre bastidors un policia de la secreta
va fer-li saber que únicament podia parlar en castellà. I s’hi va
negar. Quan a un poble li prohibeixen la llengua pròpia, el
colonitzen. Ho sabia.
4.
Quins eren els seus autors o llibres preferits?
Quan
era jove, i esmerçava el temps entre l’estudi i l’activisme
polític, tenia preferència pels llibres de temàtica social. Ho
escriu a un dels seus germans, anys més tard, des del penal d’Alcalá
de Henares. És, de fet, l’única referència que tinc sobre les
lectures que li agradaven. Era molt amic de Cèlia Viñas, una
poetessa mallorquina que va morir jove, els anys de la postguerra, a
Granada... També conservo un nombre indeterminat de volums de la
col·lecció Illes d’Or a la qual estava subscrit. Els llibres que
formaven la seva biblioteca itinerant, la de joventut, quedaren a
Barcelona i Madrid.
 |
| Els autors de l'entrevista, alumnes de 3ESO-A |
5.
Què era el que més li agradava escriure i amb qui o què es degué
inspirar?
La
primera època, la que comprèn des que era estudiant fins a la
finalització de la guerra, poesia. A la postguerra, teatre. Són dos
cicles ben definits, tot i que en El
marquès de sa Rabassa
i El rei Pepet,
les darreres obres que va escriure, els referents poètics són ben
evidents. No sé com va començar a escriure poesia. Probablement per
influència del seu pare, Llorenç Capellà Garí, que va ésser un
glosador admirable. En canvi, allò que el va determinar a escriure
teatre varen ésser les llargues converses amb el filòleg Manuel
Sanchis Guarner, amb qui havia fet amistat a Madrid, no puc afirmar
si a les trinxeres o a la presó, i amb qui es va retrobar a
Mallorca, els anys quaranta. Ambdós sabien que el teatre era l’eina
literària més eficaç per a adreçar-se a la gent, en uns anys que
la cultura oficial era la veu de la dictadura.
6.
Quin dels seus poemes t'agrada més ?
Fa
un mes aproximadament, una amiga de Montuïri em va dir que entre els
papers de casa havia trobat un poema seu, de l’època de presidi.
Me’l va voler regalar. Està escrit en un paper de color cru, amb
taques de fongs a causa del temps transcorregut en una capsa. L’he
fet emmarcar i el tinc al meu estudi. El llegim plegats? Diu així:
“Cuando
atraviesa la luz/ los barrotes de mi reja/ quebrándose en una
queja,/ proyecta una sombra en cruz./ Mira si es despiadada/ esa
suerte en que yo vivo,/ que hasta la luz que recibo/ me llega
crucificada.” Uf, què diu
de coses…! Ara
per ara és el poema que més estimo.
7.
La teva decisió de ser escriptor té alguna cosa a veure en seguir
les seves passes?
Suposo
que no. Podria haver-ho intentat, això de seguir les seves passes,
però no n’hauria fet més de mitja dotzena. Ésser escriptor és
una manera de viure la vida les vint-i-quatre hores. Cal tenir un
univers propi on reposar la mirada. I aquest univers literari no es
pot deixar en herència.
8.
Si no fossis escriptor, què t'agradaria ser?
Ni
idea. Quan miro l’entorn, el teixit social, em sento més exclòs
que inclòs. Tinc el convenciment, i sóc ben sincer, que no serveixo
per a res.
9.
Què signifiquen per a tu les festes de Sant Jordi?
Les
veig com l’apoteosi de la llibertat. En els primers anys de la
Transició, els anys setanta, Fraga Iribarne, que aleshores era
ministre de l’Interior, va respondre a les tensions socials amb una
frase lapidària. “La
calle es mía”,
va exclamar. I en aquell temps la policia reprimia les manifestacions
a trets. De manera que a un país on històricament se n’han
apropiat, del carrer, els Primo de Rivera, els Martínez Anido, els
Franco o els Fraga Iribarne, el fet que se n’apoderin els llibres
és un èxit de no dir. No ho considereu?
10.
Et va agradar viure el Sant Jordi de l'Institut de Porreres dedicat
al teu pare?
Moltíssim.
Observant-vos, no podia deixar de pensar en la vocació docent de mon
pare. Ben segur que hauria volgut estar amb vosaltres. Em va cridat
l’atenció el clima de respectuosa companyonia amb el professorat
que, entre tots, heu sabut crear. Em va agradar moltíssim la
implicació, també de tots, en el coneixement de Pere Capellà; i el
fet de relacionar la literatura i la música amb la joia de viure.
Altrament, Marcel·lí Domingo, que va ésser un dels seus referents
i el responsable de la renovació pedagògica durant la República,
insistia a mantenir l’equilibri entre l’entorn natural i el medi.
El vostre institut ho ha aconseguit.
