Gabriel Rosselló
Vaig obrir els ulls lentament. Estava
despert, però no completament conscient. Em va costar obrir-los del
tot. Una estranya llum fluorescent em cegava. No podia moure el meu
cos. Era com si encara estès adormit, i això era el que m'agradava
pensar. Podia moure vagament alguna part del cos. Els meus ulls eren
capaços de mirar al meu voltant, tot i la llum que tenia al davant.
Estava ajagut al damunt d'alguna cosa dura i freda. Mirés on mirés
tan sols hi havia parets. Quatre grans parets grises.
Cada cop que en mirava una sentia que
estava més aprop de mi. On era?, què estava passant? En aquells
moments jo no ho sabia, però la raó que m'havia duit fins aquell
lloc estrany era més llunyana del que em pensava. Jo abans era algú.
La gent em respectava. Antany les coses eren fàcils. Només m'havia
de preocupar de les meves riqueses. Potser hi tenia alguna cosa a
veure. No sabia perquè estava allà, ni tampoc sabia si algú m'hi
havia duit o hi havia anat jo. L'últim que recordo d'abans de
despertar és que anava a dormir a la vesprada.
Aquell vespre vaig apagar els llums de
la meva habitació i em vaig dirigir lentament cap al meu llit,
cansat. Era tard. Després d'això, només sé que vaig despertar
així. Podia començar a moure els dits de les mans. Llavors, el llum
que penjava del sostre va començar a fer algunes espurnes. Si hagués
estat en condicions de fer-ho, el més segur hauria estat que
m'hagués aixecat. Però en aquell moments la sang no m'arribava del
tot als peus.
Una ombra estranya va aparèixer. Es
va posar al davant del llum, il·luminant-me amb el contorn del
fluorescent. La llum només em deixava veure la seva silueta negra
mirant-me. Era, sens dubte, un home. La seva altura era considerable.
La meva prepotència em dugué a pensar erròniament que era l'enveja
d'algú que no tenia tanta bonança com jo. L'home, doncs, va
allargar el seu braç dret i va posar la seva mà al damunt del meu
cap. La textura em feia imaginar que duia una espècie de guant.
Am la mà esquerra va agafar un pot
que duia a una butxaca. L'obrí. Dintre hi havia una cosa petita,
semblant a una pastilla, si és que no ho era. M'obrí la boca. Em va
fer empassar aquella espècie de càpsula. Vaig notar com em tornava
a venir el son. L'home va marxar i jo em vaig quedar allà, adormit.
Temps després, no sabria dir si molt
o poc, vaig despertar. Estava sol, a la mateixa sala. Una cosa havia
canviat, però. Ara podia moure el meu cos perfectament. Em vaig
aixecar per observar subtilment l'habitació. El fluorescent estava
penjant de dos cables. El sostre gris estava fet segurament de
ciment, i ja se li notaven molt els cruis que tenia al costat del
llum. L'habitació era quadrada. No era molt grossa. Totes les parets
eren llises, d'un gris obscur. Al centre hi havia una pedra quadrada
en la que jo havia estat ajagut. Feia fred, molt de fred. El vent era
inexistent.
En una de les parets s'hi veia una
taca negra, com de sang. Just al costat hi havia una porta de metall,
oxidada. M'hi vaig dirigir. La vaig intentar obrir, però estava
tancada. Em sentia estrany. El fluorescent emetia sons una mica
peculiars, com els de mil mosques volant juntes.
Sentia por, ansietat. Estava neguitós.
Les mans i el front em suaven. Em costava respirar. Sentia que l'aire
se m'acabava. Notava com els meus pulmons es quedaven secs.
M'intentava conscienciar de que només era un somni, però no era
capaç de trobar aquesta raó dintre meu. Els ulls em tornaven grans.
A cada instant pensava que acabarien sortint-me del cap.
La meva boca estava deshidratada.
L'ansietat era cada cop més forta. No tenia temps. Em vaig posar a
cridar com un boig. Vaig intentar inútilment obrir la porta a cops.
El cansament em va fer caure de nou a terra. Un soroll agut em
ressonava dintre les orelles. Em vaig aixecar com vaig poder. No
havia fet cap esforç important, però em sentia cansat.
Em vaig seure al damunt de la pedra.
Vaig estirar-me el coll de la camisa. Feia molta calor, però a la
vegada feia fred. No sabia que estava passant. Qui era aquell home
d'abans? Potser la curiositat m'hauria salvat del meu destí, potser
no. L'únic que m'importava en aquells moments era sortir d'allà.
Aquella habitació tenia alguna cosa que em feia sentir petit.
Es van taponar les meves orelles. No
podia sentir res. Dins la boca hi tenia un estrany regust de sang.
Notava una peculiar olor a mort. Sentia com si un munt de formigues
em caminessin per sobre la pell. La meva vista s'estava tornant
borrosa.
Va ser en aquell precís moment quant
la porta es va obrir. Era aquell mateix home. No el vaig poder acabar
de distingir. Tenia els ulls cansats. Probablement va ser per això,
però vaig notar com el llum es tornava obscur fins que es va apagar
del tot. Curiosament, encara podia veure aquell home. Podia observar
la seva silueta obscura, enrevoltada d'una llum blanca que cobria ara
tot el meu voltant.
Ell no es movia. Simplement em mirava
amb els seus ulls negres. No ho podia saber mai, però això m'ho
vaig imaginar. Llavors em va estendre la seva mà. La figura de
l'home es convertí en una bolla negra. Es va fer cada cop més
petita, no perquè desaparegués, sinó perquè es feia enfora. Era
una sensació diferent a qualsevol altra, com de llibertat.
No em vaig demanar que era aquella
bolla, quin significat tenia per a mi, on havia anat. No, res d'això.
Simplement em vaig quedar allà, dret dansant amb la mort que m'havia
atrapat. Segurament en els meus darrers instants m'havia tornat boig,
però amb la bogeria vaig poder veure-ho tot amb més claredat. La
llum blanca del meu voltant m'abraçava com el calor d'un dia càlid.
Ja no recordava res del meu passat.
Estava lliure en el meu propi món, sense tenir consciència del
present del meu cos encara fermat a la terra, estès sobre aquell
llit de pedra, esperant a que es podrissin les seves cendres. La meva
necessitat passada de poder era ara una simple molèstia en la meva
mort que, irònicament, era l'únic al que podia anomenar vida.
Els meus ulls quedaren per sempre
mirant al mateix lloc, sense canviar de direcció. Ningú mai va
entrar en aquella sala obscura després de jo mateix. Aquella
habitació petita i estreta s'havia convertit amb la meva tomba, en
el meu altar, en el meu bressol per poder descansar de la vida. La
llum se m'apagava.
