ALUMNES EN DEFENSA DE L'EDUCACIÓ PÚBLICA DE QUALITAT I EN CATALÀ: LA NOSTRA OPINIÓ TAMBÉ COMPTA!

Text llegit a la festa de final de curs de l'IES Porreres en suport dels docents:

Maria Rosa Andreu, Caterina Andreu, Sebastià Nicolau i Marga Galmés

Bon vespre a tots. Som estudiants de tercer d'ESO i volem que se'ns senti la nostra veu. Volem explicar com ha estat aquest any la nostra vivència a l'institut IES Porreres.

Vàrem començar el curs amb una vaga indefinida dels docents, que lluitaven en contra d'una nova llei aprovada contra la voluntat dels centres, el TIL. La vaga pels estudiants es va viure de maneres diferents: n'hi havia que pensaven que la vaga era l'excusa perfecta per no fer classe, altres que creien que la lluita dels docents no els afectava i que volien iniciar les classes amb normalitat i llavors els que confiaven amb la decisió dels docents i creien que l'aplicació del TIL era un error i que l'havíem de combatre conjuntament, tota la comunitat educativa. Així doncs, durant tres setmanes de vaga necessària els estudiants estàvem al pati, sense poder fer la majoria de les classes. Però els mestres, protestaven als carrers sense cap sou, per tots nosaltres, per la nostra educació. Per una educació pública, de qualitat i en català.

Durant tot el curs hem notat com els professors es sentien cohesionats i assustats per les mesures repressives i abusives del govern Bauzá. Així, vàrem haver de veure com els professors retiraven tots els símbols que representen la nostra identitat, en contra de la seva voluntat. Des de l'aplicació de la llei de símbols, ja no hi podia haver cap senyera, ni cap llaç. Es tractava un altre cop de reprimir les nostres idees i perdre la nostra llibertat d'expressió.

Nosaltres hem volgut explicar tot això perquè volem donar suport a tots els professors que han lluitat pels nostres estudis. Perquè moltes vegades ens hem sentit impotents, ja que només podíem anar a les manifestacions i donar-los les gràcies per tot el que han fet per nosaltres i no donar-se mai per vençuts. Després, creim que és necessari donar-li les gràcies a un mestre que encara que no sigui d'aquest institut ha fet molt per l'educació. Esteim parlant de Jaume Sastre, que ha arriscat la seva vida per tots nosaltres. La seva crida ha traspassat fronteres però només ha arribat a les orelles d'aquells que ho han volgut escoltar.

Per últim, volem dir que aquesta lluita no ha estat per no-res. Ens ha obert els ulls, ha fomentat el nostre esperit crític. Ens ha fet veure que si ens unim, podem aconseguir els nostres objectius. Ens ha fet lluitar per la llengua dels nostres padrins. I sobretot, ens ha ensenyat a perseguir els nostres ideals i mai no deixar que ningú posi preu als nostres valors. Ens ha ensenyat a estar més informats de tot el que ens passa, ésser més actius, més participatius, i per tant, més persones.

 

DOLÇA PRIMAVERA (PREMI SANT JORDI 2014 DE POESIA DE SEGON CICLE)

DOLÇA PRIMAVERA

Els camps comencen a ser florits,

els ocells ja canten al so de la melodia,

i els pagesos comencen a estar afligits,

d'estar treballant nit i dia.

Dolça primavera,

cada any plena de colors,

no hi ha cap manera,

de poder guardar els teus sabors?

El que molta gent diu,

la primavera la sang altera,

però millor que estigui cop piu,

i es tranquil·litzi d'alguna manera.

Quina estació més bonica,

tranquil·la i encantadora,

amb emocions la més rica,

i el qui no la té l'enyora.

Potser no siguis perfecte,

potser tenguis defectes,

però el més correcte,

és corregir els desperfectes.

Sigues sempre com ets,

cada any vine al teu moment,

a l'abril si no hi ets,

no hi haurà ningú content.

Agafa tot el que he dit,

i fes-ne un bullit,

que estigui ben farcit,

i ben segur serà exquisit.

T'esperaré l'any que ve,

amb el sentit ben obert,

i et puc dir ben cert,

que escoltar-te jo sabré.

Francina Massanet Miralles

VAIG SOMIAR (PREMI SANT JORDI 2014 DE POESIA DE PRIMER CICLE D'ESO)

VAIG SOMIAR

Vaig somiar, un món allà on no ens havíem d'amagar,

érem lliures, érem reals, robàvem temps al temps,

no havíem de canviar.

Dolces albes ataronjades amb uns llavis a la meva orella,

xiuxiuejant, una paraula que em fa gran, que sé que tu i jo,

serem un per sempre, un etern, serem infinits.

Arriba la nit, estrellada de somnis,

dos cossos despulls a la claror de la lluna,

hem despert damunt el teu pit, et veig la cara,

i el meu cor s'encén, ets la dolçor,

ets una petita però gran part de la meva vida.

Et despertes, em qued entronitzada, mentre ens miram fixament,

em passen mil coses pel cap, em treus un somriure d'orella a orella,

i és que simplement és el més simple del món, estimar-te.

Maria Sansó