1r PREMI DE NARRATIVA DE 1r ESO DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2012

Autora: Maria Rosa Andreu Julià

Grup: 1r ESO

Curs: 2011-2012

1r PREMI NARRATIVA 1r ESO

LA VIDA ÉS MOLT CURTA

23 de febrer: Avui ha estat un dia al·lucinant! La meva família i jo hem anat a conèixer Mallorca. De ben prest pujam al cotxe i partim, sense saber on anam ni què trobarem. El meu pare pren rumb cap al nord, cap a la serra. Arribam a un poble meravellós, Valldemossa. Feim una volteta, dinam a un restaurant, feim una tombadeta davall un pi i tornam cap al sud.

25 de febrer: Dilluns, el pitjor dia de la setmana, quan comença l'escola després de dos dies de festa, sense ganes de fer res. Idò avui encara més, la senyoreta de castellà ens ha fet copiar “las preposiciones y las conjunciones” i tots els seus usos.

28 de febrer: Avui el meu padrí estava molt malament i ha anat a l'hospital, allà li han trobat un càncer de pulmó. Els metges li donen un mes de vida. Què puc fer jo tan sols amb un mes? El meu padrí, la persona més sàvia, la que m'ha ensenyat i m'ensenya les coses més importants de la vida. Aprendre rondalles, sembrar i collir el fruit, tocar la ximbomba, fer una bona sobrassada, etc. Qui m'ensenyarà tot això ara?

29 de febrer: El meu padrí encara segueix a Son Espases i jo només vull que passi el darrer mes amb mi.

1 de març: A la el meu avi ha sortit de Palma, tothom plorava, els meus pares, la meva padrina, la meva germana, tothom.

Partim cap al poble sense dir una paraula, ell encara no s'ho pot creure, d'aquella vida tan llarga, 79 anys, perquè s'havia d'acabar ara, no ho enteníem.

3 de març: Ahir no vaig escriure perquè vaig començar el meu pla: 30 dies, 30 coses a aprendre. Ahir, 2 de març: rondalles. Em va contar quatre rondalles: en Jordi d'es racó, que li va contar la seva padrina, n'Espirafocs, en Joanet de sa guerra i la Flor Romanial.

Avui ens toca jugar una estoneta a cartes, anam al cafè de plaça amb els seus amics i començam. Primer jugam a s'Escambrí, som quatre: el meu padrí, en Joan Pa, en Pere de can Senalla i jo. A la primera jugada guanya en Pere, li han tocat tot els asos. Llavors m'ensenyen a jugar al truc, el joc més típic de les Balears, però no n'aprenc de cap de les maneres.

4 de març: Avui és l'aniversari de la meva germana i el meu padrí i jo hem anat a cercar el ous de les seves gallines. Després amb aquests hem fet una coca d'ous pujats al foc de llenya.

A la una del migdia tota la família ens hem vist a casa meva, però malgrat ser un aniversari ningú estava feliç, tothom pensava amb la malaltia del meu avi, però ell per intentar alegrar la festa ens ha contat un parell d'acudits. Un diu així: Això era un amo i el seu moix, a en Pep (l'amo) no li agradava el seu moix i va decidir abandonar-lo. Va agafar la bicicleta i el va dur des de Porreres fins a la carretera de Montuïri i el va deixar, quan va arribar a casa seva el moix l'estava esperant a la porta. Va tornar agafar la bicicleta i el va amollar a Campos, i quan va tornar el moix també ja hi era. De l'emprenyada que va agafar, va agafar el cotxe i va deixar el moix a la rodona de Sóller. Al cap de dues hores en Pep no havia tornat i va telefonar a la seva dona, que era a ca seva:

Pep: Maria, es moix ja és a casa nostra?

Maria: Si, ja fa una estoneta que ha arribat, per què?

Pep: Idò li pots dir que me vengui a cercar, que m'he perdut!

6 de març: L'activitat d'avui la realitzam tota la família, feim un recull de gloses, dites i refranys. N'han sortit de tot tipus. De gràcia, de saviesa, de verds... En fi, ens va quedar un llibre ben gros.

15 de març: Ja fa un parell de dies que no escric perquè no trob moment per fer-ho, amb els deures, exàmens i el meu padrí no tenc temps per fer res més. Aquests dies hem fet moltes coses: cercar cames rotges, fer un bon trampó, jugar a petanca, i qui mai ha menjat un bons cocarrois? Jo sí, ahir la meva àvia, el meu avi i jo vàrem fer uns cocarrois de patata per llepar-se els dits.

25 de març: Cada dia es fa més trist, ja fa 26 dies que li varen dir la mala notícia. La meva mare ha entrat en depressió, no vol menjar res, i fa una setmana que no va a fer feina. I el meu dia a dia és molt dur, només pens amb el meu padrí i el que faré quan ell se'n vagi. A més ara l'han ingressat a l'hospital, dia i nit en observació.

26 de març: Ara sóc de camí cap a l'hospital, però no pel meu padrí, per la meva mare. No menjava, i a causa d'això ha passat tota la nit allà. Jo estic molt desanimada perquè tothom es posa malalt, i vull que la gent no sofresqui. Vaig amb la meva germana amb bus, perquè el meu pare ha passat la nit amb ma mare i no ens ha pogut venir a cercar. Esper que estigui bé...

28 de març: Ma mare ja es troba bé, va passar un dia i mig allà i es va recuperar totalment, però el que em preocupa no és ella, cada dia que passa se'l veu amb més mala cara i els metges diuen que no durarà gaire més, per això he passat tots aquests dies amb ell, dia i nit. Jo només desitjo que no sofresqui, i que estigui molt més amb mi, que algú ens ajudi i faci un miracle, per favor! Que de padrins ja només me'n queda un i vull que estigui amb mi tota la vida, que conegui els seus renéts, que visqui la seva vida amb felicitat... Qui no vol això per el padrí?

5 d'abril: Quasi no puc escriure, dia 30 el meu padrí va morir, no puc fer res, no puc viure sense ell. Tota la família està igual, no xerram. El que em va fer més mal va ser el que em va dir abans de morir: viu la teva vida amb felicitat, que la vida és molt curta. Després en arribar a Porreres, tot era gent que venia a donar el condol, plors i llàgrimes.

6 d'abril: Avui és el primer dia que he anat l'institut, és el pitjor dia de tots, la gent em recorda al padrí, el tema surt per tot, i jo l'únic que faig és plorar.

La vida és molt curta, es pot acabar en qualsevol moment, recorda-ho.

L'IES PORRERES CONTINUA AMB EL PROJECTE BIOSIRE

La Comissió de Medi Ambient, ha informat als nostres reporters que l'IES Porreres continuarà en el projecte europeu BIOSIRE, basat en la recollida d'oli de cuina usat per transformar-lo en Biodiesel.

Per poder participar es posarà a disposició de la família un recipient, d'1,5 litres de capacitat, i en tenir-lo ple d'oli vegetal usat, l'alumne el durà al centre i se li donarà un altre recipient net. El dia d'entrega, al centre, dels recipients plens serà cada dilluns i dimarts a les 8:00 h.

DOL A L'IES PORRERES PER LA MORT D'UNA EXALUMNA

Marga Ferrer Frau, una jove de Montuïri de 19 anys que era exalumna del nostre centre, va morir el passat 23 d'octubre en un accident de trànsit, després que el cotxe en què viatjava sortís de la calçada i fes diverses voltes de campana en un tram de la carretera que uneix Manacor i Cales de Mallorca. Na Marga Ferrer va quedar atrapada a l'interior del vehicle i tot i la ràpida arribada de les Ambulàncies del 061, la Policia Local, els Bombers i la Guàrdia Civil, no es va poder fer res per salvar la seva vida. La comunitat educativa del nostre centre ha quedat consternada per aquesta desgràcia i la presència de pares, professors, alumnes i exalumnes en el funeral que va tenir lloc el passat dia 24 a Montuïri va ser massiva. Na Marga Ferrer va ser alumna de nostre centre durant 5 cursos i havia titulat en ESO el curs 2010-11. Actualment cursava estudis de Formació professional. L'equip directiu, en representació de la comunitat educativa de l'IES Porreres, expressa el seu condol a la família de na marga Ferrer.

1r PREMI DE NARRATIVA DE 3r ESO DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2012

Autor: Joan Rosselló Bover

Grup: 3r ESO A

Curs: 2011-2012

1r Premi Narrativa 3r ESO

METRES

Tres, dos, un ...

La cama es va allargar. Un fet involuntari destinat a aconseguir l’alliberació.

Res. És l’únic que va tocar la meva cama. Aquella passa anava dirigida al buit, a una realitat invisible. El meu cos s’anava inclinant cada cop més fins a perdre l’equilibri. No ho volia impedir. Seria una estupidesa i una falta de valor, però un acte d’humilitat. Un acte d’humilitat perquè no hi hauria patiment per a ningú, excepte pel meu interior. Tot i això, vaig ser egoista i no ho vaig impedir.

Vaig deixar la ment en blanc. Sols volia fer un sospir i relaxar-me a l’inici d’aquells eterns 25 metres. Sols 25. Una xifra petita, però important, que amb cada una s’anaven marcant i deixant enrere les etapes de la meva vida.

L’aire m’acariciava tot el cos. Em relaxava. Una sensació fresca de dolçor que em satisfeia cada cop que la sentia. Mai abans l’havia experimentada.

Van passar 5 metres i la ment seguia en blanc, fins que vaig obrir els ulls de cop amb una mirada desconcertada. No mirava a un punt fix. Sols tenia els ulls oberts. Només hi veia dins els meus pensaments. Un món diferent. Totalment diferent. Sens dubte, el més cruel.

Sols quedaven 20 metres. Amb un ràpid flashback em van venir al cap diferents moments al llarg de la meva vida. Moments buits però de gran importància. Des d'una perspectiva en tercera persona podia veure cada escena una per una. Les tristes imatges de dolor que em destrossaven cada cop que apareixien. Les imatges que ho van canviar tot, els motius que m’han portat a fer aquesta estupidesa.

Puc veure les primeres imatges de la tragèdia. Jo al meu lloc de feina, amb una mala notícia, però normal en les circumstàncies econòmiques actuals. Una baixada del meu sou habitual. Em va fer mal, però ho vaig acceptar tan bé com vaig poder. Les imatges canvien i em ve al cap una altra imatge encara pitjor. Em veig a mi mateix amb una capsa a les mans amb una cara impossible de consolar. Jo, marxant de la feina, sense el permís per a tornar-hi. Per a mi i la meva família tot s’havia acabat. Puc veure com mesos després em van prenent la casa, moble per moble, habitació per habitació, fins a deixar-me a mi i a la meva família al carrer, sense cap lloc on poder refugiar-nos. No puc suportar veure la cara dels meus fills, però ara crec que tot els va molt millor.

Penso en els meus fills, en la meva família, i el cor se’m trenca. Una imatge sorgida de la foscor em provoca un dol intens. Jo estic refugiat a una racó, on la meva família m’ha abandonat fàcilment per anar amb un altre home més ric que els podrà permetre gaudir d’una vida millor. També em tranquil·litza perquè no he de patir per ells.

Llavors vàries imatges sorgeixen. Jo em veig amb un mal aspecte, arrossegant-me per totes parts. He adoptat el paper del marginat social. Ja ningú volia saber res de mi. Jo només em limitava a seure al carrer, a baixar el cap perquè no em coneguessin i a parar la mà demanant diners a la gent. És una sensació de vergonya, humiliació i dolor al mateix temps. La pitjor que un humà pot sentir. No t’atreveixes a aixecar el cap, perquè no ets digne de mirar als ulls a les persones que et donen doblers per sobreviure. No ho podia suportar. Tothom parlava de mi. Era aquell malalt mental que vagava pel carrer, de qui tots els nois es burlaven. Tots es pensaven que era babau i que no entenia a la gent, però només em limitava a callar. Ja era massa gran el problema que tenia com per a buscar-me’n d’altres. De cop em venen preguntes al cap. Vindrà algú al meu funeral? M’enterraran? Patirà algú per la meva mort?

La resposta més lògica en tots els casos és: NO.

Després d’aquells dolorosos pensaments vaig obrir els ulls. Unes quantes llàgrimes se’m van escapar de dintre els ulls i van quedar flotant per sobre meu. Una imatge bonica, vaig pensar.

Quedaven 10 metres per l’impacte. Encara tenia temps de pensar una estona més. Vaig tancar els ulls. El fons d’aquell interior ja no era obscur, era més clar.

De cop i volta van anar apareixent les millors imatges de la meva vida. Somriures, alegries, triomfs, ... . 

 

Una per una, van anar apareixent imatges boniques. Començant pel moment que vaig néixer, amb les cares més felices dels meus pares i els meus avis. Seguidament em podia veure de jove amb tots els amics de l’escola, passant els moments més divertits i entretinguts d’aquella etapa. Llavors també hi havia les imatges dels quatre cursos d’ESO. Esforços, dies d’estudi, i sobretot, rialles. Cada moment era inoblidable. Després em van venir al cap els diferents viatges que vaig fer. Cada un era totalment extraordinari. Itàlia, Londres, París, Catalunya, Andorra, Madrid, Amèrica... Una imatge de cada lloc em feia sentir complet al meu interior. Llavors, la música. Van sonar diferents cançons. Les millors, les que em feien sentir emocions quan les sentia, les que em portaven alegria, les que m’emocionaven. Només una sola melodia em podia fer viure eternament. Només necessitava la música per sentir-me bé i acompanyat. Solia pensar que no em feia falta ningú, sempre que la música estigués al meu costat. Què n’he fet d’aquells pensaments?
Llavors també em van venir al cap els anys de batxillerat. Uns dels millors. També els primers amors. La Universitat, i l’amor definitiu. Allò em feia bategar el cor cada vegada més profundament. Llavors va venir el meu casament i els fills. El millor regal de la meva vida. El més entretingut, dolç, divertit, etern ... .

La rapidesa a la que anava descendint em va fer obrir els ulls. El vent ja no m’airejava suau. Era com un ganivet que em feia talls contínuament. Vaig recuperar la visió i el terra era al meu davant. No hi podia fer res. Res es podia evitar. El meu destí estava gravat.

Quan vaig pensar allò, em va venir aquella sensació d'empenediment. En general, havia passat molt més bons moments que dolents. El que estava passant només era una mala etapa. Després del mal temps sempre ve la claror. Feia mesos o anys que no pensava en els bons moments. Només era negatiu i no sabia viure la vida. Ara, al final de tot, és quan he obert vertaderament els ulls, i això em fa mal a l’interior, perquè no hi ha marxa enrere.

No volia acabar així, encara em quedava molt per viure. Era una ira que jo mateix no podia controlar. Estava totalment en contra de mi mateix. Del jo que havia decidit deixar-se caure des de 25 metres.

De cop i volta noto el terra. Una superfície totalment dura. Un gran cop que em fa perdre el coneixement. No em puc moure, però tampoc sento dolor. Deu haver estat tan fort que m’he mort a l’instant, o em fa tan de mal que no em dol.
No sé on em trobo. No sé si tot s’ha acabat. Una sensació de fi m’envaeix.

De cop, les forces em tornen i puc obrir els ulls. Puc veure la llum del dia. Res em fa mal i puc aixecar-me perfectament. Començo a caminar. No em deu haver arribat l’hora. Encara no em toca. Ho agraeixo.

Mai és massa tard per tornar enrere i refer la teva vida.

VAGA D'ESTUDIANTS A L'IES PORRERES

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) va convocar  pel dia d'avui, una vaga als centres de Secundària de Mallorca en contra de les reformes i retallades que s'estan aplicant a l'ensenyament. Segons marca la legislació vigent, un grup d'alumnes de 3r, 4t i PQPI del nostre centre van presentar la convocatòria de vaga a la directiva i als seus companys. La directiva va dur a terme una junta de delegats de 3r, 4t i PQPI (el únics amb dret a fer vaga) per comunicar l'existència d'aquesta convocatòria i el procediment a seguir en cas que els alumnes decidissin tirar endavant amb aquesta iniciativa. Els delegats, al seu torn informaren als seus grups. Seguidament es va dur a terme una consulta entre els alumnes i es va constatar que només 4 alumnes de 3r, 4t i PQPI estaven en contra de fer vaga. Un cop fet això l'equip directiu va valorar que tots els tràmits legals s'haguessin dut a terme correctament i autoritzà la vaga. Es va informar a les famílies i se'ls feren arribar unes autoritzacions per justificar les faltes d'assistència d'aquesta jornada. 

A més a més, avui també hi ha prevista una manifestació que partirà a les 12 del migdia de la plaça del Tub de Ciutat (Palma). Molts alumnes del nostre centre van expressar la seva voluntat d'assistir a aquesta manifestació i es va estudiar la possibilitat que els interessats llogassin un autobús per anar-hi. Finalment aquesta opció es va descartar i es va decidir usar els busos de línia regular que comuniquen Montuïri, Vilafranca i Porreres amb Ciutat. 

El seguiment de  la vaga ha estat massiu entre els alumnes de 3r, 4t i PQPI. De 167 alumnes de 3r i 4t, 164 han fet vaga, en total un 98,17 %.  Pel que fa als alumnes de PQPI, de 17, 12 han secundat la vaga, en total un 75,58 %. El alumnes de 1r i 2n d'ESO, que per normativa no poden fer vaga, han desenvolupat les classes amb normalitat. La immensa majoria dels alumnes han anat a classe, tot i que l'assistència ha baixat lleugerament respecte a un dia normal. Hem pogut saber que almenys una trentena d'alumnes de Porreres han agafat el bus de línia cap a Ciutat a les 10:45 per assistir a la manifestació de la plaça del Tub. 

1r PREMI DE NARRATIVA DE 4t ESO DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2012

Autor: Gabriel Ferrer Garau

Grup: 4t B

Curs: 2011-2012

1r Premi Narrativa 4t ESO

 SOMETIMENT

Un món apocalíptic: els rius de lava brollen on abans hi havia vegetació

18 d'abril 2031

Avui és el meu aniversari, ja tinc 17 anys. L'hem celebrat al refugi. Com sempre, la vida allà és tranquil·la i segura. El pastís de xocolata ha sigut molt bo. Els meus amics m'han regalat una camisa i els meus pares un dispositiu que s'utilitza com a DNI i s'entrega als al·lots que ja tenen 17 anys.

Ja fa més de 5 anys que estam instal·lats a les nostres infraestructures d'evasió, a causa de la invasió que vàrem sofrir. Ningú s'atreveix a pronunciar-ho, però a mi no em fan por, sé que tard o d'hora acabarem amb els inquilins, “els ponis comunistes mutants verds i vermells de la dimensió J”

13 d'octubre 2031

Els ponis comunistes mutants verds i vermells de la dimensió J han acabat de construir la seva fortalesa, per damunt de l'ambient apocalíptic que han deixat a la superfície, on no hi creix vegetació. Els rius de lava brollen per on abans hi havia mars i rius cristal·lins. No hi ha recursos a l'exterior, per la qual cosa hem de ser autosuficients amb els pocs materials dels que disposam. La seva metròpoli consta d'una estructura esfèrica, la qual està subjectada per una fina columna feta per una substància que han creat amb materials de la seva dimensió. L'hem anomenada “el niu”.

Ens envaeix un gran sentiment d'impotència contemplant la seva llar, però el que més ens causa terror és el seu cap, l'anomenen Polanin. Poque persones que l'han vist han tornat amb vida, sembra el terror per allà on trepitja.

Els tirànics ponis comunistes mutants verds i vermells de la dimensió J

21 de novembre 2031

Els ponis comunistes mutants verds i vermells de la dimensió J ja han traspassat tres de les cinc barreres de seguretat que ens separen del seu paratge post apocalíptic. La població ha minvat considerablement a causa de les morts dels que ens han defensat. Morts, no exactament, els ponis comunistes mutants i vermells de la dimensió J utilitzen un raig: el raig comunista-J, el qual doblega la ment de qui afecta i el torna un dels seus.

Les collites de les que vivim estan minvant considerablement. Ja fa dues setmanes que ens alimentam només d'espinacs secs a causa que la terra s'està empobrint. Ja seria hora de rotar, ja que estam utilitzant un sistema de rotació triennal.

1 de gener 2032

Avui l'arribada dels ponis comunistes mutants verds i vermells de la dimensió J acaba de complir sis anys. Mai podré oblidar com va començar: els científics investigadors russos experimentaven amb la teoria de cordes amb àtoms de certs elements i làsers de gran potència. El que havia de ser un gran descobriment va ser una gram tragèdia. Els làsers varen inestabilitzar els àtoms i varen crear un portal cap a un univers alternatiu que varen anomenar dimensió J. En setanta-dues hores, els ponis comunistes mutants verds i vermells de la dimensió J ens varen sotmetre i només els més astuts es varen poder amagar en coves, búnquers... Seguim vivint amb la por que ens sotmetin a tots.

Benito Ponini, líder dels ponis capitalistes mutants grocs i blaus de la dimensió G

28 de febrer 2032

El meu germà ha trobat la solució. Ja no importa que només ens quedi una barrera. El meu germà ha fet el mateix experiment que va crear la dimensió J, però invertit. Ha utilitzat àtoms dels elements Seleni, Xenó i Rubidi i els ha accelerat amb un potent làser. Ha creat l'impossible: un portal a la dimensió G. Allà ha fet un pacte amb Benito Ponini, el líder dels ponis capitalistes mutants grocs i blaus de la dimensió G. Ja no tinc por als enemics, demà recuperarem el nostre planeta i atacarem el niu.

I el dia de demà l'anomenarem dia de la independència mundial.

POVIMON ES TORNA A POSAR EN MARXA

Un curs més la revista de l'IES Porreres es posa en marxa. Apareguda el 2008, la revista Povimon és el mitjà d'expressió i comunicació de la comunitat educativa del nostre institut i se n'han publicat set números, sis d'ells en edició d'impremta (en paper) i un d'ells virtual (visualitzable i descarregable a internet).

Com cada any la nostra revista vol posar a l'abast d'alumnes, pares, professors i personal no docent una fotografia, el més fidel possible de l'esdevenir diari d'aquest centre. Igualment, la comissió de revista de l'IES Porreres, que actua com a consell de redacció de la revista Povimon, ha iniciat una campanya de captació de col·laboradors entre l'alumnat. L'objectiu és donar a conèixer el projecte "Povimon" i la forma de posar-se en contacte amb els seus responsables.

Qualsevol alumne interessat a col·laborar ja pot posar-se en contacte amb el consell de redacció per mitjà de l'adreça de correu electrònic que apareix al cartell: povimon@gmail.com. Igualment si algú vol enviar material per a que es consideri la seva publicació pot fer-ho en aquest mateix correu.

Els interessats poden enviar articles d'opinió, notícies, crítiques literàries, cinematogràfiques, musicals o de videojocs, redaccions i altres narracions, poemes, dibuixos, fotografies, còmics, xafarderies, i tot allò que pensin que pot tenir un interès per ser publicat. Els articles que anam rebent es publicaran ipso facto en aquest bloc on podreu seguir l'actualitat de l'institut dia a dia. Posteriorment seleccionarem el material més representatiu per publicar a l'edició digital i/o a la d'impremta de fi de curs.