 |
| Baixant a la cova |
A l'illa de Mallorca hi vivien dos
amics, en Ramon i en Llull, que eren molt diferents. En Ramon era
alt, prim, de pell blanca, cabells rossos i ulls blaus; mentre que en
Llull era baix, gras, de pell bruna, cabells castanys i ulls marrons.
També tenien un caràcter ben diferent: en Ramon era simpàtic,
amable i responsable, en canvi, en Llull era una mica impertinent,
bromista i irresponsable.
Un dia, mentre jugaven a la garriga de
devora de la casa d'en Llull, en Ramon va descobrir una cova.
- Llull, vine aquí! - cridà en Ramon
tot emocionat.
- Ara vénc! - contestà en Llull
intrigat.
- Mira, he trobat una cova.
- Hi podem entrar!
- No. Primer anem a cercar cordes i
llanternes a casa teva.
- D'acord!
En Ramon i En Llull van entrar amb
molta cura a la casa, perquè si les mares s'adonaven del que havien
de fer no els deixarien anar-hi.
- Ramon, vés a la meva habitació,
obre el primer calaix de l'armari i agafa les llanternes i les
cordes.
- D'acord. Però, i tu, què faràs?
- Jo les despistaré d'alguna manera.
Tu saps que jo sóc molt llest per aquestes coses.
- Tens raó.
- Quan hagis de sortir, has de pensar a
fer-me alguna senya perquè jo pugui anar-me´n.
- D'acord.
En Ramon va seguir les instruccions: va
obrir el primer calaix de l'armari, va agafar les cordes i llanternes
i va fer-li la senya. Tot va sortir a la perfecció!!!
 |
| Tot era ple d'animals fantàstics |
A la fi van arribar a l'entrada de la
cova. En Llull estava entusiasmat i en Ramon un poc espantat, però
això no li llevava les ganes d'entrar-hi. Tots dos tenien
moltíssimes ganes d'acabar amb el misteri de saber què hi havia
dintre. En Llull va entrar primer i després va entrar en Ramon.
Estava molt fosc i quasi no es podien veure.
- Ramon! On ets?
- Aquí, ara encendré la llanterna.
- Fes via!
- Ja està.
Quan en Ramon la va encendre, no es
podien creure el que estaven veient. Era tot ple d'animals que fins
llavors es pensaven que eren fantàstics.
- Llull, has vist això?
- Sí!
Tots dos es van quedar una estona
bocabadats, pensant quin món era aquell. Van caminar un poc per
poder-ho mirar millor. En Llull va adonar-se que havien entrat a un
un laberint màgic. En Ramon es va girar i va veure que la sortida
havia desaparegut.
- Haurem d'intentar sortir d'aquí - va
dir en Llull.
- Sí, però com? - va demanar en Ramon
espantat.
Anaven caminant i, a mesura que
avançaven, van adonar-se que un dinosaure els perseguia.
- Alerta Llull! - va cridar en Ramon
desesperat.
- Ajuda!!!
El dinosaure se'l va emportar. En Ramon
va intentar detenir-lo però ja era massa tard.
-I ara què faré?!- va dir plorant en
Ramon
En Ramon cercà dia i nit fins que va
arribar al niu gegant del dinosaure.
 |
| El dinosaure gegant els va atacar emportant-se en Llull al seu niu |
Aquella bèstia ferotge i dolenta
estava dormida i tenia en Llull entre les seves urpes, que eren més
llargues que ell dret. Va cridar l'atenció d'en Llull sense fer
renou i li va dir murmurant.
- Llull, tot sortirà bé; no passis
pena que jo tenc una idea.
- D'acord. Però fes via que estic
espantat, tenc fred i em clava les urpes a les costelles.
En Ramon agafà un conillet que estava
menjant, al mateix moment el dinosaure es despertà. En Ramon llençà
el conillet tan enfora com va poder, agafà en Llull i es van anar
corrent. Un quilòmetre després es van aturar.
-Llull, gràcies a déu que estàs bé!
-Si no hagués estat per tu aquell
dinosaure m'hagués menjat, gràcies per salvar-me.
-Els amics són per això, no?
 |
| Un ogre guardava la sortida |
En Ramon i en Llull van caminar i
córrer dia i nit, fins que van trobar una petita porta màgica
vigilada per un ogre verd i pelut. S'hi van acostar i li digueren:
-Escolti senyor ogre, aquesta és la
porta de sortida?
-Si, però abans de sortir heu
d'endevinar una endevinalla i me l'ha de respondre el nin baixet.
-Som en Llull. D'acord.
-Són tres germans que viuen en una
gran casa. El primer ja ha marxat, el tercer encara no ha arribat i
el segon és ara a casa. El segon existeix perquè el primer ha
marxat, i el tercer es transformarà en el segon. Qui són aquests
tres germans? Quina és la seva casa?
En Llull va respondre: els germans són
el Passat el Present i el Futur, i la casa és el món. De cop i
volta es van obrir les portes; ho veien tot blanc i sentien una veu
que deia els seus noms. Resulta que era tot un somni i que les veus
eren les mares que els despertaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada