Dintre.
Fosc,
com la llar de somnis d'aquell malvat mac.
La teva tristesa m'angoixa, fill de vells records,
perquè em tens presa?
Presa de mon cor, del passat, dels records...
Està fosc, deixa'm sortir, deixa'm ser lliure,
com aquells estels que ja fa temps que no em visiten,
junts, forts, invencibles...
Es fa de dia, l'alba ataronjada, intensa, deslliurant.
Obro els ulls i és allà, resplendent, dolç.
Entre mar de llavis i petites perletes,
descobreixo el gran misteri, em qued perplexa.
La foscor i la por, em riuen d'en fora,
l'angoixa, em balla ja, des de lluny.
S'obrin al meu davant dues grans, en diria bellíssimes portes,
protegides per molts soldadets, fràgils, nòmades.
Em qued extraordinàriament sorpresa,
marea d'immens mar blau cel, tresor de tota una vida,
transparent,
com l'aigua d'aquella petita cala on solíem anar tot l'estiu,
Estiu infinit, etern, on els moments es congelaven,
tan sols, feia falta una mirada, que n'era de dolça...
L'arena blanca, fina, inundava la petita cala,
on el sol ens lliurava el seu millor somriure.
Quins dies aquells...
A poc a poc,
la bellesa em desperta,
em deslliura de tota tristesa,
desfent-la, com una flor,
flor del passat ja, seca, dins un vell llibre tancat.
On s'hi amaguen,
entre la màgia de cada lletra,
mils de memòries,
dignes de llegenda.
Lliure.
Fosc,
com la llar de somnis d'aquell malvat mac.
La teva tristesa m'angoixa, fill de vells records,
perquè em tens presa?
Presa de mon cor, del passat, dels records...
Està fosc, deixa'm sortir, deixa'm ser lliure,
com aquells estels que ja fa temps que no em visiten,
junts, forts, invencibles...
Es fa de dia, l'alba ataronjada, intensa, deslliurant.
Obro els ulls i és allà, resplendent, dolç.
Entre mar de llavis i petites perletes,
descobreixo el gran misteri, em qued perplexa.
La foscor i la por, em riuen d'en fora,
l'angoixa, em balla ja, des de lluny.
S'obrin al meu davant dues grans, en diria bellíssimes portes,
protegides per molts soldadets, fràgils, nòmades.
Em qued extraordinàriament sorpresa,
marea d'immens mar blau cel, tresor de tota una vida,
transparent,
com l'aigua d'aquella petita cala on solíem anar tot l'estiu,
Estiu infinit, etern, on els moments es congelaven,
tan sols, feia falta una mirada, que n'era de dolça...
L'arena blanca, fina, inundava la petita cala,
on el sol ens lliurava el seu millor somriure.
Quins dies aquells...
A poc a poc,
la bellesa em desperta,
em deslliura de tota tristesa,
desfent-la, com una flor,
flor del passat ja, seca, dins un vell llibre tancat.
On s'hi amaguen,
entre la màgia de cada lletra,
mils de memòries,
dignes de llegenda.
Lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada