Gabriel Rosselló, 4t C
8 de setembre:
Sempre m'havia
preguntat si hi havia alguna manera d'escapar d'aquell forat... mai
havia trobat cap resposta.
13 setembre:
Caminant en
contra del vent, però per què?
Realment no
n'hi havia cap, de raó. Simplement volia sentir-me lliure, sentir
que podia triar el meu propi destí. Era tan negligent i alhora
inestable... Les veus que em parlaven... cada cop sonaven més fort
dins del meu cap.
7 de octubre:
Avui he vist
una au caure morta al terra. Cada segon que passa el meu cel està
més buit... Al menys les estrelles sempre seran allà, oi?
10 de octubre:
Simplement no
tenc paraules per descriure el que he vist. Bé, potser en tenc una:
vergonya. Avui he presenciat com un home pèrfid colpejava amb una
palanca una noia al cap i li agafava de dins la bossa uns 20 grams de
pols blanca. Després marxà corrent. Aquest planeta està malalt i
no té cura...
3 de novembre:
Una, dues,
tres, quatre, cinc,... les hores passen tan ràpid i tan lent a
l'hora... Estic confós... El rellotge marca les tres de la matinada.
Mentre escric això, algú està morint de gana, algú està essent
violat, algú està sota els afectes de l'alcohol, algú està
naixent en un món sense vida, algú està intentant escapar del foc
d'un míssil amb un destí aleatori, algú està manifestant el seu
amor amb mentides, algú està escrivint una cançó que no canviarà
el món, algú està tornant boig. I tot això... per què?
23 de
novembre:
M'he assegut
davant el meu bloc de notes amb una tassa de cafè per pensar una
bona frase per deixar rere mi. Però no em ve res al cap excepte que
odio el cafè amb tota la meva ànima. Me'l bec de mala gana sense
saber gaire bé el perquè.
7 de desembre:
He rebut una
carta inesperada d’una casa de mig morts. Pel que sembla el meu
pare segueix viu. No han acceptat la meva petició que el
desconnectessin. Quina mania de voler aferrar-se a la vida fins i tot
quan la vida consisteix a dormir fins que et moris, i a sobre la vida
no és teva...
11 de
desembre:
He tornat a
intentar trobar una bona frase per a la «nota». No n'he trobada
cap... potser un simple adéu sigui suficient.
12 de
desembre:
Maleïda
silueta opaca que m'observa des del mirall. Creu que em coneix, creu
que sap qui sóc, però no sap res! És tot una mentida!, jo sóc una
mentida! Res és real, som tots un munt de titelles en un teatre
creat per «ells». Sé que m'observen, i que ells saben que ho sé.
Però no podran trobar mai el meu tresor, oi?... Hmp... Venga, no em
miris així, tu també saps que és l'única manera.
13 de
desembre:
Oh, dolç
suplici, eterna melodia dansant sobre la cresta de les ones d'arena
roja. No em trobes a faltar? Sóc jo, ja venc! Estic tan a prop! Ja
venc! Abraçam!
...Hola? No hi
ets?
Vaja...
13 de
desembre:
Sempre havia
estat difícil sobreviure amb un record tan dur. No puc ni controlar
el meu cos. La meva bogeria és el titellaire, i jo un fil prim apunt
de rompre's. Sembla que estic corrent... El buit. Doncs aquest és el
final?
Cauré
igual que les aus mortes. No hi ha estrelles en el meu cel... Vaja,
hauria estat una bona frase, llàstima que ara ja sigui massa tard.
Just abans de tocar el terra puc sentir l'aroma del cafè. És
amarg... El cafè també ho és una mica.
Ara que ho
recordo, al final no vaig pensar ni a deixar un simple adéu.
Ella al menys
em va deixar un cafè i una nota, tot i que no la vaig arribar a
llegir mai. Ja sabia el que diria, però no volia acceptar-ho. Sabia
que era un simple adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada