Gabriel Rosselló
La
vida i el temps, una gran lluita constant dins el meu cos que ja
quasi no es mou així com ho feia. Els anys hem van passant factura,
i la tristor debilita la meva voluntat. Cada dia tinc que utilitzar
totes les meves energies tan sols per respirar. El passat m'asfixia i
el present em du a l'agonia, però el pitjor de tot és el futur, el
futur hem manca. El que hem va passar, no, el que vaig fer... per a
mi aquelles imatges eren totes vermelles, just d'aquell horrible
color que des de llavors tant odio. Aquells records hem torturaven i
em podrien l'ànima. Avui en dia encara no entenc el per que havia de
passar això, i avui en dia encara no m'atreveixo a tornar a veure a
algú. La ràbia s'havia apoderat de mi, i en aquell fred hivern, a
la fi, va passar. El que estava clar era que tot allò havia estat un
error. La guerra m'havia canviat i els meus instints assassins eren
més forts que mai. El meu egoisme era immens, doncs després de tot
el que havia fet, no em penedia de res. Jo volia entristir, i ho
pareixia, ja que el meu llant era interminable, però en el fons,
n'estava orgullós. La consciència només omplia una fina capa que
tancava la porta a l'enormitat de l'egoisme, que no tardaria en
tornar a tomar la muralla. Aquells segons hem van canviar la vida.
Era un dia tranquil, i jo passejava amb la meva dona i la meva filla,
i de cop, un aire calent va bufar suau entre la fredor, el que hem va
recordar als meus dies com a soldat militar a Pakistan . Aquell
record llunyà, que creia ja exterminat, va obrir les portes de bat a
bat a l'agonia, i de cop, una ràbia es va apoderar de mi. Vaig
agafar el meu ganivet de butxaca i les vaig apunyalar. Qui hagués
volgut tornar enrere en el temps per impedir-ho. Ara que encara tinc
sentiments i que encara puc controlar els meus moviments, hem
penjaré. Ja sé que encara que hem detenguin, la meva part diabòlica
s'escaparia. Si no ho faig ara, potser hauré de viure torturat amb
una mentira que hem contaria constantment a mi mateix i que
m'ocultaria de la veritat, viuria com un desgraciat. Només hem queda
una cosa que fer en aquesta vida. Tinc que cridar el més fort que
pugui, que tothom sàpiga el que vaig fer i així tothom m'odii, per
que ningú plori la meva mort, ningú no hem trobi a faltar, i així
no destrossar més vides innocents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada