Neus Morlà, 2ESO-B
I aquí estic jo, esperant el metro,
dins un dels soterranis de Madrid. De cop i volta, em gir, i veig un
nen. Deu tenir més o menys la meva edat, 13 anys. És alt, amb els
cabells de color castany, amb tupè. Si et fixes, té una arracada de
color negre a l'orella esquerra. Porta uns calçons negres ajustats,
amb una camiseta de màniga curta blanca, que té el logo d'una marca
de roba: vans. Ara que me n'adon, porta unes sabates vans negres. I
també... Espera! Què està fent? Està rompent les bosses de la
gent que ve del supermercat! Però, quina bajanada és aquesta? I per
què la gent del devora no li diu res? «M'hi acostaré jo.» Pens.
Camin amb pas decidit fins a ell, esquivant el contingut d'alguna de
les bosses de la gent que està enterra. Llavors, aixec un braç i el
pos damunt la seva espatlla, i exclam amb to seriós i molest:
- Però que caram fas! No veus que
molestes la gent? Ell, es gira sobresaltat, igual que tota la gent.
«La gent em mira rar.» pens. Deu ser perquè he aixecat massa la
veu. Li dedic una mirada al nen, convidant-lo a que parli. Ell, amb
els ulls oberts com plats, s'envia la saliva i em demana:
- Em... em pots... veure?- m'està
prenent el pèl? Clar que el veig!
- Per què em demanes això? Clar què
et veig!- exclam, amb la cara vermella a causa de la fúria. Qui s'ha
cregut ser, aquest?
- No, no em toques veure... és
impossible...- diu, o més bé pensa, en veu alta.
- Com? Per què?- ha aconseguit que em
confongués, de debò.
- Veuràs... com t'ho dic?- Déu meu,
dona'm paciència, perquè no en tinc.
- Què em dius, què?- dic, directa.
- Jo, resulta que jo...
- Al gra.- Em pos dreta i ferma.
- Sóc invisible.
Aquí, m'esclat de rialles. Al cap
d'uns minuts de riure, el mir, i veig que a ell no li fa cap gràcia.
Deu estar drogat o alguna cosa per l'estil. Ha, ha, ha! Invisible?
Ha, ha, ha!
- No fa gràcia.- diu.- Per què creus
que la gent no m'ha dit res en tirar la seva compra al terra? Per què
creus que et miren malament per parlar amb jo? Per què soc
invisible!
Ara que ho diu, té raó...
[...]
- Doncs, a veure... tu véns d'una
altra dimensió, m'equivoc?. - Ell nega amb el cap....
- I estàs aquí per... perquè el teu
germà es va escapar del teu país, que es deia... Jedatale. No?. -
Ell fa un moviment afirmatiu amb el cap. - D'acord. - I tu, què
noms?
- Jo nom Dave Clarck.- diu, amb to
ferm. - I tu? - em demana.
Ara mateix, som al parc de darrere del
meu institut. Allà quasi mai hi va ningú, només els divendres a la
tarda, que quedam tots els de 2n, 3r , i 4t d'ESO. He vingut aquí,
perquè al metro la gent em mirava malament. Ara m'ha explicat la
seva... rara història.
- Lisa Leeson.- li contest.
Aquest nen no em fa molt bona espina...
No sé perquè he acceptat que em contàs la seva història.
- Bé, jo me'n vaig ja. He de fer
algunes feines abans d'arribar a casa. - «De veres Lisa? Quina
excusa més poc... excusa» M'auto-reny.
-D'acord. Ja ens veurem!- em contesta,
alegrement. És estrany.
Agaf la meva bossa, i me'n vaig un
altre cop al metro. Allà, compr un tiquet, i esper que el meu tren
partesqui.
Una vegada a casa, vaig corrent a
saludar els meus pares, i puj l'escala i em tanc dins la meva
habitació. He de processar tota la informació. És tot molt
estrany. Un nin invisible? On s'ha vist mai?
[...]
Ja ha passat un mes des que vaig
conèixer al Dave. El dia després de conèixer-lo, me'l vaig tornar
a trobar. Vam parlar un poc, i em va demanar si podia viure amb mi,
ja que no tenia allotjament. Al principi la meva resposta va ser un
no rotund, però llavors vaig acceptar. Ell dorm amb un matalàs al
terra dins la meva habitació, i jo al meu llit. M'acompanya per tot,
llevat del bany, és clar. A l'escola, a vegades quan feim un examen,
em passa les respostes. Sé que és el correcte, però aquest
trimestre no m'havia anat molt bé, i no vull suspendre. A més, no
passa res, ja quasi arriba l'estiu.
Encara no m'ho explic, però en un mes
li he agafat un afecte impressionant. Es podria dir que m'agrada un
poc. Però, què hi farem? Sóc adolescent, i això havia de passar
alguna vegada, no? Idò, crec que està passant.
Estam dins la meva habitació, mirant
una pel·lícula: Els jocs de la fam 2. Ja vam veure l'1 la setmana
passada. Aquesta saga de pel·lícules mola, de debò.
- He d'anar al bany, feim un
descans?-dic. Estam damunt el meu llit, els dos, amb pijama.
L'ordinador està damunt les cames d'en Dave, i jo aguant un bol amb
crispetes.
-D'acord.- diu, i posa la pel·lícula
en pausa.
M'aixec, i vaig al bany a rentar-me.
Una vegada he acabat, torn a la meva habitació, i em torn a ficar
dins el llit.
- Lisa...- diu Dave, i em mira
fixament.
Jo gir el cap, i les nostres mirades
connecten. En aquest moment, sent una corrent elèctrica recórrer el
meu cos, de cap a peus. Ara mateix, crec que sé que el que sent per
ell no és només amistat...
-Qu... què... vols?- tartamudejo,
nerviosa.
-Trob que ara és el moment de dir-te
que... m'agrades. - Em diu. Estic en shock. Però pareix que ell no
ho nota, ja que segueix parlant. - Quan estic amb tu, em pos nerviós.
El contacte de la teva pell damunt la meva, fa que la pell se'm posi
de gallina. Amb un mes, t'he entregat el meu cor... Sé que sona molt
cursi, i més venint de mi, però és la veritat.
- Jo... jo... - No em dóna temps a
contestar, ja que ell junta els seus llavis amb els meus, provocant
que les papallones que sentia en aquells moments dins el meu estómac,
augmentin. Ara, en lloc de papallones, pareix un zoològic. És la
millor sensació del món Els meus llavis damunt els seus, encaixen a
la perfecció, unint-los, convertint-los en només un. Però en els
moments especials com aquests, sempre hi ha d'haver un problema. I el
meu, és que la porta s'obre i nosaltres ens separam de cop. Però,
en comptes de veure el meu pare o a la meva mare entrar, veig una
llum blanca, que es fa més gran cada vegada, fins que ocupa tota la
meva vista.
Ara ja no not el contacte del meu cos
devora el d'en Dave, però not una mà que m'acaricia el braç. Obr
els ulls de cop, i me n'adon. Tot ha estat un somni. Ara ho recordo.
Vaig tenir un accident, a l'entrada del meu institut. Un cotxe, no
mirava per on anava, i va xocar contra jo. Ma mare era la que
m'acariciava el braç.
- Déu meu! Viva! Estàs viva! - crida
d'alegria, quan veu que he obert els ulls. Jo em sobresalt. - Me'n
vaig endur un bon ensurt! No ho tornis a fer per favor! - Plora,
d'alegria. Jo m'acomod, recolzant la meva esquena a la paret que tenc
darrere. Llavors m'abraça i li torn l'abraçada. Em fix en el meu
voltant. Estic en un hospital.
-Mama, que m'ha passat?- Deman.
-Has estat en coma, un mes. - Em diu. -
Les esperances de que sobrevisquessis eren nul·les, d'un 1% com a
màxim. Vaig a avisar un metge. - Diu. S'aixeca i surt de l'habitació
feliç.
[...]
M'han fet mil i una proves. Me'n vull
anar ja a casa. Ara estic tota sola, descansant, damunt el llit de
l'horrorós hospital. No m'agraden els hospitals. De cop, veig que la
porta s'obre, i per ella apareix...
-Dave!?- exclam.
