Total de visualitzacions de pàgina:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris g) Creació Literària. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris g) Creació Literària. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 de juny del 2016

BOHÈMIA (POEMA GUANYADOR DE 2N CICLE DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2016)


Maria Sansó Femenies, 4ESO-B

BOHÈMIA

Efervescent, com el xampany d'una luxúria de sang freda.

Alliberador, desprèn aires càlids, acollidors.

Transparent, transparents els teus ulls, fills de tendresa.
Desperten l'hemisferi màgic,
el que la societat ignora, tan cruelment...

Si parlam del reflex, ens miram l'ombra.
Llepau-vos el dit, imaginau, sentiu.

Els teus llavis, humils, cerquen la vida dels meus,
bojament, com focs artificials, cercant el cel negre, callat.

Dins la distància, brilles més que el Time Square al meu cap.
I si vols pots venir, al puig a veure les estrelles,
com solíem fer les infinites nits d'estiu.

T'espero, no tardis. Cada vegada et veig més abstracte, d'un transparent negre.
Et sento tan dintre, que m'asfixia el pensament.

Anul·lar-te tan sols un plàcid moment em fot.

Inspires amor. Com adoració del tu més maligne.

Arriba suau, màgica, misteriosa,
entre constel·lacions, humida, excitant.

Brota un gir, una mirada, un petó robat.
Bonic estàs aquesta nit,
em despertes el somriure.

La lluna ens guardarà el secret,
dels blancs vivents, d'oratge suau.

Som com sinopsis.

Et trobo, et dibuix d'un amor clar.

Et tatuo, et penso, et sent, et repasso.

dilluns, 13 de juny del 2016

EL TEMPS (POEMA GUANYADOR DE 1R CICLE DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2016)

Margalida Capellà Alcover, 2ESO-A

EL TEMPS

Un any són 12 mesos,
12 mesos són 365 dies,
365 són 8760 hores.
L'any és curt... s'ha d'aprofitar.

Cada dia són 24 hores,
cada hora són 60 minuts,
60 minuts són 3600 segons.
Buff, quant de temps...

Dia a dia, el Sol surt i s'amaga
ens quedam sense llum,
fins que la lluna ens rescata
i la claror ens il·lumina
el pas de la vida.

Hora a hora, pensam
en les feines,
en l'amor
o en l'amistat.

En un segon respiram,
tenim pulsacions,
pulsacions ràpides
i a vegades lentes...

I pensar que un dia això acabarà
un dia moriré,
sense feines, ni amor
sense amistat, ni pensaments.
El meu temps s'acabarà,
el meu cor ja no bategarà.

Mort...



dimarts, 31 de maig del 2016

EL NIN INVISIBLE (PREMI DE 1R CICLE EN EL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2016)

Neus Morlà, 2ESO-B
I aquí estic jo, esperant el metro, dins un dels soterranis de Madrid. De cop i volta, em gir, i veig un nen. Deu tenir més o menys la meva edat, 13 anys. És alt, amb els cabells de color castany, amb tupè. Si et fixes, té una arracada de color negre a l'orella esquerra. Porta uns calçons negres ajustats, amb una camiseta de màniga curta blanca, que té el logo d'una marca de roba: vans. Ara que me n'adon, porta unes sabates vans negres. I també... Espera! Què està fent? Està rompent les bosses de la gent que ve del supermercat! Però, quina bajanada és aquesta? I per què la gent del devora no li diu res? «M'hi acostaré jo.» Pens. Camin amb pas decidit fins a ell, esquivant el contingut d'alguna de les bosses de la gent que està enterra. Llavors, aixec un braç i el pos damunt la seva espatlla, i exclam amb to seriós i molest:

- Però que caram fas! No veus que molestes la gent? Ell, es gira sobresaltat, igual que tota la gent. «La gent em mira rar.» pens. Deu ser perquè he aixecat massa la veu. Li dedic una mirada al nen, convidant-lo a que parli. Ell, amb els ulls oberts com plats, s'envia la saliva i em demana:

- Em... em pots... veure?- m'està prenent el pèl? Clar que el veig!

- Per què em demanes això? Clar què et veig!- exclam, amb la cara vermella a causa de la fúria. Qui s'ha cregut ser, aquest?

- No, no em toques veure... és impossible...- diu, o més bé pensa, en veu alta.

- Com? Per què?- ha aconseguit que em confongués, de debò.

- Veuràs... com t'ho dic?- Déu meu, dona'm paciència, perquè no en tinc.

- Què em dius, què?- dic, directa.

- Jo, resulta que jo...

- Al gra.- Em pos dreta i ferma.

- Sóc invisible.

Aquí, m'esclat de rialles. Al cap d'uns minuts de riure, el mir, i veig que a ell no li fa cap gràcia. Deu estar drogat o alguna cosa per l'estil. Ha, ha, ha! Invisible? Ha, ha, ha!

- No fa gràcia.- diu.- Per què creus que la gent no m'ha dit res en tirar la seva compra al terra? Per què creus que et miren malament per parlar amb jo? Per què soc invisible!

Ara que ho diu, té raó...

[...]

- Doncs, a veure... tu véns d'una altra dimensió, m'equivoc?. - Ell nega amb el cap....
- I estàs aquí per... perquè el teu germà es va escapar del teu país, que es deia... Jedatale. No?. - Ell fa un moviment afirmatiu amb el cap. - D'acord. - I tu, què noms?

- Jo nom Dave Clarck.- diu, amb to ferm. - I tu? - em demana.
Ara mateix, som al parc de darrere del meu institut. Allà quasi mai hi va ningú, només els divendres a la tarda, que quedam tots els de 2n, 3r , i 4t d'ESO. He vingut aquí, perquè al metro la gent em mirava malament. Ara m'ha explicat la seva... rara història.

- Lisa Leeson.- li contest.

Aquest nen no em fa molt bona espina... No sé perquè he acceptat que em contàs la seva història.

- Bé, jo me'n vaig ja. He de fer algunes feines abans d'arribar a casa. - «De veres Lisa? Quina excusa més poc... excusa» M'auto-reny.

-D'acord. Ja ens veurem!- em contesta, alegrement. És estrany.

Agaf la meva bossa, i me'n vaig un altre cop al metro. Allà, compr un tiquet, i esper que el meu tren partesqui.

Una vegada a casa, vaig corrent a saludar els meus pares, i puj l'escala i em tanc dins la meva habitació. He de processar tota la informació. És tot molt estrany. Un nin invisible? On s'ha vist mai?

[...]

Ja ha passat un mes des que vaig conèixer al Dave. El dia després de conèixer-lo, me'l vaig tornar a trobar. Vam parlar un poc, i em va demanar si podia viure amb mi, ja que no tenia allotjament. Al principi la meva resposta va ser un no rotund, però llavors vaig acceptar. Ell dorm amb un matalàs al terra dins la meva habitació, i jo al meu llit. M'acompanya per tot, llevat del bany, és clar. A l'escola, a vegades quan feim un examen, em passa les respostes. Sé que és el correcte, però aquest trimestre no m'havia anat molt bé, i no vull suspendre. A més, no passa res, ja quasi arriba l'estiu.

Encara no m'ho explic, però en un mes li he agafat un afecte impressionant. Es podria dir que m'agrada un poc. Però, què hi farem? Sóc adolescent, i això havia de passar alguna vegada, no? Idò, crec que està passant.

Estam dins la meva habitació, mirant una pel·lícula: Els jocs de la fam 2. Ja vam veure l'1 la setmana passada. Aquesta saga de pel·lícules mola, de debò.

- He d'anar al bany, feim un descans?-dic. Estam damunt el meu llit, els dos, amb pijama. L'ordinador està damunt les cames d'en Dave, i jo aguant un bol amb crispetes.

-D'acord.- diu, i posa la pel·lícula en pausa.

M'aixec, i vaig al bany a rentar-me. Una vegada he acabat, torn a la meva habitació, i em torn a ficar dins el llit.

- Lisa...- diu Dave, i em mira fixament.

Jo gir el cap, i les nostres mirades connecten. En aquest moment, sent una corrent elèctrica recórrer el meu cos, de cap a peus. Ara mateix, crec que sé que el que sent per ell no és només amistat...

-Qu... què... vols?- tartamudejo, nerviosa.

-Trob que ara és el moment de dir-te que... m'agrades. - Em diu. Estic en shock. Però pareix que ell no ho nota, ja que segueix parlant. - Quan estic amb tu, em pos nerviós. El contacte de la teva pell damunt la meva, fa que la pell se'm posi de gallina. Amb un mes, t'he entregat el meu cor... Sé que sona molt cursi, i més venint de mi, però és la veritat.

- Jo... jo... - No em dóna temps a contestar, ja que ell junta els seus llavis amb els meus, provocant que les papallones que sentia en aquells moments dins el meu estómac, augmentin. Ara, en lloc de papallones, pareix un zoològic. És la millor sensació del món Els meus llavis damunt els seus, encaixen a la perfecció, unint-los, convertint-los en només un. Però en els moments especials com aquests, sempre hi ha d'haver un problema. I el meu, és que la porta s'obre i nosaltres ens separam de cop. Però, en comptes de veure el meu pare o a la meva mare entrar, veig una llum blanca, que es fa més gran cada vegada, fins que ocupa tota la meva vista.

Ara ja no not el contacte del meu cos devora el d'en Dave, però not una mà que m'acaricia el braç. Obr els ulls de cop, i me n'adon. Tot ha estat un somni. Ara ho recordo. Vaig tenir un accident, a l'entrada del meu institut. Un cotxe, no mirava per on anava, i va xocar contra jo. Ma mare era la que m'acariciava el braç.

- Déu meu! Viva! Estàs viva! - crida d'alegria, quan veu que he obert els ulls. Jo em sobresalt. - Me'n vaig endur un bon ensurt! No ho tornis a fer per favor! - Plora, d'alegria. Jo m'acomod, recolzant la meva esquena a la paret que tenc darrere. Llavors m'abraça i li torn l'abraçada. Em fix en el meu voltant. Estic en un hospital.

-Mama, que m'ha passat?- Deman.

-Has estat en coma, un mes. - Em diu. - Les esperances de que sobrevisquessis eren nul·les, d'un 1% com a màxim. Vaig a avisar un metge. - Diu. S'aixeca i surt de l'habitació feliç.

[...]

M'han fet mil i una proves. Me'n vull anar ja a casa. Ara estic tota sola, descansant, damunt el llit de l'horrorós hospital. No m'agraden els hospitals. De cop, veig que la porta s'obre, i per ella apareix...

-Dave!?- exclam.

dimecres, 11 de maig del 2016

UNA TASSA DE CAFÈ I UN ADÉU (PREMI DE SEGON CICLE DEL CONCURS DE NARRATIVA DE SANT JORDI 2016)

Gabriel Rosselló, 4t C

8 de setembre:
Sempre m'havia preguntat si hi havia alguna manera d'escapar d'aquell forat... mai havia trobat cap resposta.

13 setembre:
Caminant en contra del vent, però per què?
Realment no n'hi havia cap, de raó. Simplement volia sentir-me lliure, sentir que podia triar el meu propi destí. Era tan negligent i alhora inestable... Les veus que em parlaven... cada cop sonaven més fort dins del meu cap.

7 de octubre:
Avui he vist una au caure morta al terra. Cada segon que passa el meu cel està més buit... Al menys les estrelles sempre seran allà, oi?

10 de octubre:
Simplement no tenc paraules per descriure el que he vist. Bé, potser en tenc una: vergonya. Avui he presenciat com un home pèrfid colpejava amb una palanca una noia al cap i li agafava de dins la bossa uns 20 grams de pols blanca. Després marxà corrent. Aquest planeta està malalt i no té cura...

3 de novembre:
Una, dues, tres, quatre, cinc,... les hores passen tan ràpid i tan lent a l'hora... Estic confós... El rellotge marca les tres de la matinada. Mentre escric això, algú està morint de gana, algú està essent violat, algú està sota els afectes de l'alcohol, algú està naixent en un món sense vida, algú està intentant escapar del foc d'un míssil amb un destí aleatori, algú està manifestant el seu amor amb mentides, algú està escrivint una cançó que no canviarà el món, algú està tornant boig. I tot això... per què?

23 de novembre:
M'he assegut davant el meu bloc de notes amb una tassa de cafè per pensar una bona frase per deixar rere mi. Però no em ve res al cap excepte que odio el cafè amb tota la meva ànima. Me'l bec de mala gana sense saber gaire bé el perquè.
7 de desembre:
He rebut una carta inesperada d’una casa de mig morts. Pel que sembla el meu pare segueix viu. No han acceptat la meva petició que el desconnectessin. Quina mania de voler aferrar-se a la vida fins i tot quan la vida consisteix a dormir fins que et moris, i a sobre la vida no és teva...

11 de desembre:
He tornat a intentar trobar una bona frase per a la «nota». No n'he trobada cap... potser un simple adéu sigui suficient.

12 de desembre:
Maleïda silueta opaca que m'observa des del mirall. Creu que em coneix, creu que sap qui sóc, però no sap res! És tot una mentida!, jo sóc una mentida! Res és real, som tots un munt de titelles en un teatre creat per «ells». Sé que m'observen, i que ells saben que ho sé. Però no podran trobar mai el meu tresor, oi?... Hmp... Venga, no em miris així, tu també saps que és l'única manera.

13 de desembre:
Oh, dolç suplici, eterna melodia dansant sobre la cresta de les ones d'arena roja. No em trobes a faltar? Sóc jo, ja venc! Estic tan a prop! Ja venc! Abraçam!

...Hola? No hi ets?
Vaja...

13 de desembre:
Sempre havia estat difícil sobreviure amb un record tan dur. No puc ni controlar el meu cos. La meva bogeria és el titellaire, i jo un fil prim apunt de rompre's. Sembla que estic corrent... El buit. Doncs aquest és el final?
Cauré igual que les aus mortes. No hi ha estrelles en el meu cel... Vaja, hauria estat una bona frase, llàstima que ara ja sigui massa tard. Just abans de tocar el terra puc sentir l'aroma del cafè. És amarg... El cafè també ho és una mica.
Ara que ho recordo, al final no vaig pensar ni a deixar un simple adéu.


Ella al menys em va deixar un cafè i una nota, tot i que no la vaig arribar a llegir mai. Ja sabia el que diria, però no volia acceptar-ho. Sabia que era un simple adéu.




dimarts, 19 d’abril del 2016

NA CURTIS, LA MONSTRE

Aina Arbona, Caterina Oviedo, Sergi Cantero i Montse Sansó, 1r ESO D
Na Curtis va néixer l'any 1936 a Plutó. Quan va néixer, la seva mare va morir d'un infart i el seu pare va voler anar a viure a la Terra, ja que Plutó li portava mals records.
Quan va acabar de créixer, tan sols feia 1'05 m d'alçada i li varen diagnosticar un problema de mal naixement. Els seus pares eren extraterrestres i tenien dues antenes amb electricitat; en canvi, na Curtis només en tenia una. Tot d'una que el seu pare i ella varen arribar a la Terra, varen anar a una església a cercar roba dels necessitats, (ho feren per dissimular un poc el seu aspecte extraterrestre). Després varen arribar, sense voler, a un carrer on hi havia una perruqueria i s'hi van aturar perquè no sabien què era. A na Curtis li varen tenyir els cabells de colors i la varen fer rastes.

El pare va morir dos dies més tard perquè no s'havia sabut adaptar. Na Curtis va descobrir que amb la seva antena podia electrocutar la gent que no li caigués bé. Per això, cada 26 d'abril, el dia que va morir el seu pare, electrocutava deu persones.

dimarts, 26 de gener del 2016

GLOSES GUANYADORES DEL CONCURS DE SANT ANTONI 2016

1r B
Ningú ens pot suportar
perquè som molt xerradors
tots els professors cansats
però som encantadors. 

Tots els nins de 1r B 
volem fer un fogueró
per torrar botifarró
ja tornarem l'any que ve. 




2nA
En Miralles mos esclata
Amb problemes i problemes
ja hem acabat tots els temes
i encara mos remata. 

Li podeu dir al govern
que canviï l'autobús
que li fuig qualque pern 
no voldrem pujar-hi pus.




2n PEMAR (3ESO)
Un home va anar a la mar
amb sa seva enamorada
i quan l'hagué despullada
no la va saber arrancar.

 A l'IES Porreres vaig
amb un peu a davant l'altre
allà poca bonda faig
i donen la culpa a un altre. 




4t B
Un gran vespre ple d'espires
de cantar a ple pulmó
de ballar amb ses fadrines
i torrar botifarró. 

Ai! El profe de socials
molta història ens conta
noltros que som especials
l'escoltam fent molta bonda.



dimecres, 20 de maig del 2015

DINTRE (POEMA PREMIAT COM EL MILLOR DE SEGON CICLE AL CONCURS DE POESIA DE SANT JORDI 2015)

Autora: Maria Sansó Femenies, 3B 
Dintre.

Fosc,
com la llar de somnis d'aquell malvat mac.
La teva tristesa m'angoixa, fill de vells records,
perquè em tens presa?
Presa de mon cor, del passat, dels records...

Està fosc, deixa'm sortir, deixa'm ser lliure,
com aquells estels que ja fa temps que no em visiten,
junts, forts, invencibles...

Es fa de dia, l'alba ataronjada, intensa, deslliurant.
Obro els ulls i és allà, resplendent, dolç.
Entre mar de llavis i petites perletes,
descobreixo el gran misteri, em qued perplexa.

La foscor i la por, em riuen d'en fora,
l'angoixa, em balla ja, des de lluny.

S'obrin al meu davant dues grans, en diria bellíssimes portes,
protegides per molts soldadets, fràgils, nòmades.
Em qued extraordinàriament sorpresa,
marea d'immens mar blau cel, tresor de tota una vida,
transparent,
com l'aigua d'aquella petita cala on solíem anar tot l'estiu,
Estiu infinit, etern, on els moments es congelaven,
tan sols, feia falta una mirada, que n'era de dolça...
L'arena blanca, fina, inundava la petita cala,
on el sol ens lliurava el seu millor somriure.
Quins dies aquells...

A poc a poc,
la bellesa em desperta,
em deslliura de tota tristesa,
desfent-la, com una flor,
flor del passat ja, seca, dins un vell llibre tancat.
On s'hi amaguen,
entre la màgia de cada lletra,
mils de memòries,
dignes de llegenda.

Lliure.

dilluns, 18 de maig del 2015

LA PLUJA (POEMA PREMIAT COM EL MILLOR DE PRIMER CICLE AL CONCURS DE POESIA DE SANT JORDI 2015)

Carme Rosselló Solivellas (1A)
Un dia mentre caminava
vaig notar que alguna cosa canviava
el cel es va enfosquir
i el Sol no va tornar a sortir.
El cel unes grans formes agafava,
pareixia cotó que surava
de color blanc i grisós
es veia un cel tempestuós.
Vaig sentir com una gota em queia
diminuta, petita, freda...
seguida d’una, una altra
i una gran quantitat de gotes d’aigua
em banyaven fins deixar-me
ben remulla.
Era la pluja! Silenciosa,
senzilla i misteriosa
milers i milers de gotes queien
que regaven amb harmonia,
des del cel fins a la terra,
tot allò que al voltants hi havia.

divendres, 15 de maig del 2015

EL MÓN MÀGIC (PREMI A MILLOR NARRACIÓ DE 1R CICLE AL CONCURS LITERAR DE SANT JORDI 2015)

Catalina Pons Sansó (1r d'ESO)
Baixant a la cova
A l'illa de Mallorca hi vivien dos amics, en Ramon i en Llull, que eren molt diferents. En Ramon era alt, prim, de pell blanca, cabells rossos i ulls blaus; mentre que en Llull era baix, gras, de pell bruna, cabells castanys i ulls marrons. També tenien un caràcter ben diferent: en Ramon era simpàtic, amable i responsable, en canvi, en Llull era una mica impertinent, bromista i irresponsable.
Un dia, mentre jugaven a la garriga de devora de la casa d'en Llull, en Ramon va descobrir una cova.
- Llull, vine aquí! - cridà en Ramon tot emocionat.
- Ara vénc! - contestà en Llull intrigat.
- Mira, he trobat una cova.
- Hi podem entrar!
- No. Primer anem a cercar cordes i llanternes a casa teva.
- D'acord!
En Ramon i En Llull van entrar amb molta cura a la casa, perquè si les mares s'adonaven del que havien de fer no els deixarien anar-hi.
- Ramon, vés a la meva habitació, obre el primer calaix de l'armari i agafa les llanternes i les cordes.
- D'acord. Però, i tu, què faràs?
- Jo les despistaré d'alguna manera. Tu saps que jo sóc molt llest per aquestes coses.
- Tens raó.
- Quan hagis de sortir, has de pensar a fer-me alguna senya perquè jo pugui anar-me´n.
- D'acord.
En Ramon va seguir les instruccions: va obrir el primer calaix de l'armari, va agafar les cordes i llanternes i va fer-li la senya. Tot va sortir a la perfecció!!!
Tot era ple d'animals fantàstics
A la fi van arribar a l'entrada de la cova. En Llull estava entusiasmat i en Ramon un poc espantat, però això no li llevava les ganes d'entrar-hi. Tots dos tenien moltíssimes ganes d'acabar amb el misteri de saber què hi havia dintre. En Llull va entrar primer i després va entrar en Ramon. Estava molt fosc i quasi no es podien veure.
- Ramon! On ets?
- Aquí, ara encendré la llanterna.
- Fes via!
- Ja està.
Quan en Ramon la va encendre, no es podien creure el que estaven veient. Era tot ple d'animals que fins llavors es pensaven que eren fantàstics.
- Llull, has vist això?
- Sí!
Tots dos es van quedar una estona bocabadats, pensant quin món era aquell. Van caminar un poc per poder-ho mirar millor. En Llull va adonar-se que havien entrat a un un laberint màgic. En Ramon es va girar i va veure que la sortida havia desaparegut.
- Haurem d'intentar sortir d'aquí - va dir en Llull.
- Sí, però com? - va demanar en Ramon espantat.
Anaven caminant i, a mesura que avançaven, van adonar-se que un dinosaure els perseguia.
- Alerta Llull! - va cridar en Ramon desesperat.
- Ajuda!!!
El dinosaure se'l va emportar. En Ramon va intentar detenir-lo però ja era massa tard.
-I ara què faré?!- va dir plorant en Ramon
En Ramon cercà dia i nit fins que va arribar al niu gegant del dinosaure.
El dinosaure gegant els va atacar emportant-se en Llull al seu niu
Aquella bèstia ferotge i dolenta estava dormida i tenia en Llull entre les seves urpes, que eren més llargues que ell dret. Va cridar l'atenció d'en Llull sense fer renou i li va dir murmurant.
- Llull, tot sortirà bé; no passis pena que jo tenc una idea.
- D'acord. Però fes via que estic espantat, tenc fred i em clava les urpes a les costelles.
En Ramon agafà un conillet que estava menjant, al mateix moment el dinosaure es despertà. En Ramon llençà el conillet tan enfora com va poder, agafà en Llull i es van anar corrent. Un quilòmetre després es van aturar.
-Llull, gràcies a déu que estàs bé!
-Si no hagués estat per tu aquell dinosaure m'hagués menjat, gràcies per salvar-me.
-Els amics són per això, no?
Un ogre guardava la sortida
En Ramon i en Llull van caminar i córrer dia i nit, fins que van trobar una petita porta màgica vigilada per un ogre verd i pelut. S'hi van acostar i li digueren:
-Escolti senyor ogre, aquesta és la porta de sortida?
-Si, però abans de sortir heu d'endevinar una endevinalla i me l'ha de respondre el nin baixet.
-Som en Llull. D'acord.
-Són tres germans que viuen en una gran casa. El primer ja ha marxat, el tercer encara no ha arribat i el segon és ara a casa. El segon existeix perquè el primer ha marxat, i el tercer es transformarà en el segon. Qui són aquests tres germans? Quina és la seva casa?
En Llull va respondre: els germans són el Passat el Present i el Futur, i la casa és el món. De cop i volta es van obrir les portes; ho veien tot blanc i sentien una veu que deia els seus noms. Resulta que era tot un somni i que les veus eren les mares que els despertaven.

divendres, 20 de febrer del 2015

LA VIDRIERA DELS VERSOS

Margalida Barceló/Alumnes de 4t
Fragment d'un poema de Jacint Verdaguer il·lustrat per Francina Massanet (4C)
Els alumnes de 4t d'ESO enguany ens pengen versos a la vidriera de l'escala central. Tenim una escala ben poètica: ja hi ha tres escalons escrits i ara, també, un finestral que es vesteix de poesia espigolada pels al·lots i al·lotes de 4t. La veritat és que és d'agrair! Puges i llegeixes un vers, baixes i en llegeixes un altre ... 
I descobreixes que t'agrada la poesia. I te n'adones que els poetes ens parlen avui mateix, en aquest precís instant en què acab de fer un examen de Matemàtiques, o de sortir de classe de Tecnologia, o de ... I ens parlen d'emocions i sentiments ben vius entre nosaltres; o de passions que ben be podríem compartir.
La primera collita ens ha mostrat la poesia del s. XIX. Han porgat poemes del període de la Renaixença (1833-1890) i han fet seus, i nostres, els versos de Jacint Verdaguer, Bonaventura Carles Aribau, Marià Aguiló i Josep Lluís Pons i Gallarza.
Properament podreu veure els poemes complets amb els treballs d'il·lustració i poesia visiual desenvolupats pels alumnes a les pàgines del bloc. 

dimecres, 4 de febrer del 2015

CONCURS DE GLOSES DE SANT ANTONI 2015 (SEGON CICLE)


3A
Sant Antoni se fa palles
a n'es convent de ses monges
el dimoni que se'l mira
sa monja diu avemaria.

Papagais de 3rA
ja podeu anar ben vius,
direu adéu als estius,
si no deixau de marejar.



3B
Vàrem fer un fogueró
i li vaig baixar es calçons;
vaig veure un botifarró
amb molt bones condicions.

Aquest professor Noguera
no hauria de ser tant dolent,
si fa córrer tant la gent
ell 'nirà a la foguera.



3C
A s'Eroski vaig anar
herbes dolces vaig comprar
per a Manacor anar,
i un bon pet vam agafar.

En Bennàssar i en Noguera
tenen molt poc pèl tots dos
pensen molt amb la senyera
i el seu cap és ben vistós.



3D (Guanyadors)
Sant Antoni va de festa
i el dimoni a balet
Sant Antoni ja fa sesta
i el dimoni un cigarret

Ai! es professor Bennàssar
sa ximbomba vol tocar
s'altre dia el vaig plegar
amb dues de català



4A
A Porreres ha arribat
Sant Antoni carregat
d'aprovats a onades
i suspesos a grapades.

Tenir salut per viure
desig amb moltes ganes
a la cara un bon somriure
i menjar a totes les cases



4B
Sa vida és molt dura
i en Noguera li fa més,
s'existència mos apura
no l'enyorarem gens.

Ses professores d'anglès
molta fortor tengueren,
per això duen un bon pes
i han posat unes bones paneres.



4C
Els de quart ens preparam
perquè a Londres “mo” n'anam,
però d'anglès ni en piulam
i a coces ens trauran.

Els alumnes som pesats
i també uns pilotes,
però sabem ser aplicats
si posau bones notes.



DIVER
A en Bauzá li vull dir
que se'n pot anar a cagar
i li dic en mallorquí
que és el nostre català

aquí tothom ha de córrer
tot és culpa d'en Noguera
vol convertir els seus alumnes
en atletes de primera

dilluns, 2 de febrer del 2015

CONCURS DE GLOSES DE SANT ANTONI 2015 (PRIMER CICLE D'ESO)


1A
En Noguera mos esclata
tant de córrer i botar
noltros només desitjam
descansar i no suar.

Dimoni dimonió
ja comença sa torrada
no siguis un poc colló
i passem sa sobrassada.



1B
Sa mestra de català
ensenya a glosar.
En Noguera ens fa suar
i en Bennàsser ens fa cantar.

A dins sa classe xerrava
I em varen castigar
Sa ximbomba jo tocava
quan el dimoni va entrar.





1C (Guanyadors)

Sant Antoni ha arribat
molta festa i alegria,
amb el dimoni ha topat
i en Miralles ja corria.

A les Illes Balears
la llengua volen canviar
tots junts unirem les mans
per el problema arreglar



1D
El Mallorca va guanyar
contra l'equip l'Albacete
2-0 van acabar
ben contents varen estar

Jo vull riure tot lo dia
ma mare me fa estudiar
jo venga plorar i plorar
perquè ni res no faria



1E
Els al·lots de 1r E
no se saben comportar,
cada professor que hi ve,
no fa res més que bufar.

Ai és l'any dels tatuatges
tots estam amb el whatsapp
escrivint molts de missatges
que ens duen molts mals de c



2A
Terroristes a París
humoristes han matat
han deixat un bon avís
ells no volen llibertat

El dimoni i en Miralles
avui ells s'han barallat
en Miralles vol ses banyes
el dimoni els* hi ha donat



2B
El dimoni ha vengut
a matar tota sa gent,
si fos més intel·ligent,
cremaria s'institut.

Ahir vespre vaig anar
a un bar a fer una copa
i sols de beure una gota
ja me vaig emborratxar.




2C
Na Maria va arribar
amb una bona gatera
quan va ser just a caseva
son pare la va tupar.
Ella plora que te plora
ses amigues són de festa
es botifarró devora
bé que l'aprofiten elles.



2D
Dimoni mai has trobat
un lloc on poder ficar
el teu garrot tant gruixat
que et costa tant amagar

Ai! en Mohamed Alí
ahir molt es va enfadar
perquè no sabem sumar
ni trobar es número pi

dimecres, 21 de gener del 2015

CLOKYEN MUNSTRUSUS

Chaymae Boubou, Joan Toni Galmés, Jaume Martí, Bartomeu Puigserver i M.Francisca Suner, 1E

Un 8 de juny de l'any 1859 a Londres va néixer un monstre que tenia per nom Clokyen Munstrusus.
Era baix, amb la cara allargada i recte, els ulls grossos i de color blau i els cabells de molts de colors.
Quan tenia 5 anys els seus pares el varen abandonar i, pobret, es va quedar sense ningú. Varen passar 3 mesos i uns altres pares el varen adoptar; ell se sentia feliç amb la seva nova família.
Quan ja tenia 12 anys, va voler saber per què la seva família biològica l'havia abandonat. Els seus pares adoptius van explicar-li que l'estimaven molt però, que per problemes econòmics no podien mantenir-lo. Ell ho va entendre tot perfectament.
En l'actualitat està casat amb na Neykloc, amb qui té 2 fills, en Kyolcen i na Lokne. En Clokyen treballa a una fundació per a monstres abandonats.