PARANÒIES
DEL TEMPS
La
meva amiga Lia i jo,na Gemma, dues noies de gairebé catorze anys
anàvem pel centre comercial al cinema, una cosa que ens agrada a les
dues i que solen fer les joves de la nostra edat.
Anàvem fent dois i xivarri pels carrers de Vilanova, una ciutat no
molt gran però magnífica per a nosaltres ja que disposa de tot el
que us pugueu imaginar; el capuccino, el centre comercial, la
pizzeria i diversos locals d’oci que es situen a la vora del port.
El
cas es que nosaltres dues som les millors amigues des del parvulari i
som inseparables.
Anàvem
parlant de les nostres coses, res de l’altre món i contant-nos
els últims xafardeigs que anaven rondant per la ciutat. Caminant pel
centre ens varem aturar davant de la nostra tenda preferida on hi
feien rebaixes,
estava ple de gent però valia la pena aprofitar tal ocasió, així
que varem agafar tot el que cabia dins dels nostres braços i varem
partir cap els emprovadors a canviar-nos. Ràpidament varem observar
que ens havíem equivocat de porta i que allò no eren els
emprovadors sinó una espècie d’amagatall secret ja que estava
repleta de aparells electrònics molt estranys, llavors varem sentir
els passos de algú que s’aproximava i per prevenir agafàrem un
aparell d’aquells i ens amagàrem darrere les cortines. Sense voler
varem trepitjar un panell de seguretat que hi havia a la sala va
començar a sonar una alarma, ens varem amagar el millor que varem
poder però no va ser suficient i sense voler se’m va engegar un
d’aquells aparells que com ja he dit abans eren molt estranys. De
sobte la alarma va deixar de sonar i l’home que venia es va quedar
quiet com una estàtua. Que n’era d’estrany allò! Pareixia que
el temps s’havia aturat!
 |
| Es pot aturar el temps? |
Sortírem
per comprovar si era veritat allò que veiem i sí definitivament
s’havia paralitzat el temps però el parc d’atraccions del costat
encara estava en moviment. Ara ho enteníem tot! El temps s’ha via
aturat, però només per als humans! Era molt estrany pensar que
érem les úniques humanes capaces de moure’ns en aquells moments i
el pànic ens va fer tremolar. I si no sabem tornar a encendre el
temps? I si ens quedem aquí per sempre? – Un munter de dubtes i
pors s’acumularen en el nostre cap. – Que podem fer?- Llavors ens
aturàrem a pensar un segon en una cosa que ens exaltà encara més;
– si les màquines encara funcionen què passarà amb els avions
que volin, amb els vaixells enduts per la mar i amb tots els
vehicles? – I llavors si que em vaig posar a cridar com una lloca
desesperada: - ai mare!!!! Acabo de fer que milions de persones morin
en accidents de trànsit!!!!! Sense parlar-ne de via aèria o
marítima!!!!!- na Lia també es va espantar molt però em va
intentar consolar, i llavors va ser que me’n vaig recordar de que
encara tenia aquell aparell a les meves mans i que pot ser també
podia paralitzar la resta de coses en aquells instants les màquines
era el que volíem aturar i pitjant arreu ho varem aconseguir ara el
que passava era que tot estava paralitzat, tot, menys nosaltres.
Per
alliberar-nos d’aquell colossal accident, es clar que va ser sense
voler, varem anar a menjar un gelat . Ja sé el que estareu pensant;-
com podem anar a menjar un gelat havent passat tal cosa? Doncs per
deixar de pensar-hi una estoneta i espaiar un poc les nostres ments
trastornades.
El
gelat no va ser gens bo, de fet ni ens el varem poder menjar ja que
com que les màquines tampoc funcionaven no férem ni una llepadeta.
De
cop varem pensar que quantes vegades podríem aprofitar al màxim tal
ocasió i decidírem que agafar prestades un parell de coses sense
pagar i gastar qualque brometa a aquella nina que no ens cau gens bé
no seria una mala opció encara que cometéssim una il·legalitat en
tota regla ningú ens podia detenir. O no?
Així
que ens varem divertir moltíssim fent el que volíem sense que
ningú ens pogués dir;- Tú nina! Això que fas no està gens bé!
Però l’avorriment ens va superar en aquells instants així que el
millor era tornar cap a l’escena de l’accident a descobrir el
misteri sobre com s’havia aturat el temps.
I
vet aquí que varem trobar una sèrie de pistes com un diari de un
científic on hi explicava totes les fases de tal procés. El
problema va ser quan varem descobrir que estava tancat amb clau. La
sort va ser que sé obrir aquest tipus de panys amb una
pinceta de pel perquè així es com obro la porta als meus estalvis i
el meu diari personal on hi estic escrivint aquest mateix text ara
mateix. Així que el vaig obrir i tal diari posava:
15
de maig de 2010
Bona
nit,
Escric
aquí per comunicar a la posteritat que una banda terrorista m’està
utilitzant per crear unes armes que aturen el temps al complet. No
estan del tot provades però si no faig pas per pas el que ells
m’encomanen la meva família s’hi pot veure afectada. No puc
avisar a la policia perquè no només jo em moriré sinó tota la
meva família i si utilitzen al invers la meva fórmula podrien crear
una bomba nuclear pitjor que la de Hiroshima en la segona guerra
mudial.
Per
sort ells no ho saben encara així que millor tancar la boca i fer
pas per pas el que em diuen.
Estic
confós,
Martí
Robert
Estava
clar que havíem d’ajudar aquell pobre home però com si n sabíem
tornar encendre el temps?I com tenguent a sobre la por de
equivocar-nos i sense voler crear una bomba nuclear?
Ja
en teníem un pla elaborat:
- Transportar el en Martí i la seva família a un lloc segur protegit per policies.(cosa que ens va costar molt perquè pesa moltíssim!)
- Reunir tots els terroristes dins una mateixa sala.
- Dur policies la sala.
- Encendre així com cal la màquina de temps.
El
temps es va encendre i nosaltres ens l’alegràrem molt per sort el
nostre pla va sortir bé i tots els terroristes acabaren a la presó.
A
nosaltres se’ns va reconèixer com a súper heroïnes de Vilanova
amb una recompensa de molts de diners i
llavors ...
RRRRRRRIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIINNNNNNNNNNNNGGGGGGGGGGGGGGGGGGGGG!
RRRRRRRIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIINNNNNNNNNNNNGGGGGGGGGGGGGGGGGGGGG!
Em
vaig despertar i tot va ser un somni!
Quina
desil·lusió!
Joana
Aina Martorell, 2C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada