Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 26 de juny del 2014

CLAUSTROFÒBIA (PREMI MILLOR NARRACIÓ DE PRIMER CICLE CONCURS SANT JORDI 2014)

Gabriel Rosselló
Vaig obrir els ulls lentament. Estava despert, però no completament conscient. Em va costar obrir-los del tot. Una estranya llum fluorescent em cegava. No podia moure el meu cos. Era com si encara estès adormit, i això era el que m'agradava pensar. Podia moure vagament alguna part del cos. Els meus ulls eren capaços de mirar al meu voltant, tot i la llum que tenia al davant. Estava ajagut al damunt d'alguna cosa dura i freda. Mirés on mirés tan sols hi havia parets. Quatre grans parets grises.

Cada cop que en mirava una sentia que estava més aprop de mi. On era?, què estava passant? En aquells moments jo no ho sabia, però la raó que m'havia duit fins aquell lloc estrany era més llunyana del que em pensava. Jo abans era algú. La gent em respectava. Antany les coses eren fàcils. Només m'havia de preocupar de les meves riqueses. Potser hi tenia alguna cosa a veure. No sabia perquè estava allà, ni tampoc sabia si algú m'hi havia duit o hi havia anat jo. L'últim que recordo d'abans de despertar és que anava a dormir a la vesprada.

Aquell vespre vaig apagar els llums de la meva habitació i em vaig dirigir lentament cap al meu llit, cansat. Era tard. Després d'això, només sé que vaig despertar així. Podia començar a moure els dits de les mans. Llavors, el llum que penjava del sostre va començar a fer algunes espurnes. Si hagués estat en condicions de fer-ho, el més segur hauria estat que m'hagués aixecat. Però en aquell moments la sang no m'arribava del tot als peus.

Una ombra estranya va aparèixer. Es va posar al davant del llum, il·luminant-me amb el contorn del fluorescent. La llum només em deixava veure la seva silueta negra mirant-me. Era, sens dubte, un home. La seva altura era considerable. La meva prepotència em dugué a pensar erròniament que era l'enveja d'algú que no tenia tanta bonança com jo. L'home, doncs, va allargar el seu braç dret i va posar la seva mà al damunt del meu cap. La textura em feia imaginar que duia una espècie de guant.

Am la mà esquerra va agafar un pot que duia a una butxaca. L'obrí. Dintre hi havia una cosa petita, semblant a una pastilla, si és que no ho era. M'obrí la boca. Em va fer empassar aquella espècie de càpsula. Vaig notar com em tornava a venir el son. L'home va marxar i jo em vaig quedar allà, adormit.
Temps després, no sabria dir si molt o poc, vaig despertar. Estava sol, a la mateixa sala. Una cosa havia canviat, però. Ara podia moure el meu cos perfectament. Em vaig aixecar per observar subtilment l'habitació. El fluorescent estava penjant de dos cables. El sostre gris estava fet segurament de ciment, i ja se li notaven molt els cruis que tenia al costat del llum. L'habitació era quadrada. No era molt grossa. Totes les parets eren llises, d'un gris obscur. Al centre hi havia una pedra quadrada en la que jo havia estat ajagut. Feia fred, molt de fred. El vent era inexistent.

En una de les parets s'hi veia una taca negra, com de sang. Just al costat hi havia una porta de metall, oxidada. M'hi vaig dirigir. La vaig intentar obrir, però estava tancada. Em sentia estrany. El fluorescent emetia sons una mica peculiars, com els de mil mosques volant juntes.

Sentia por, ansietat. Estava neguitós. Les mans i el front em suaven. Em costava respirar. Sentia que l'aire se m'acabava. Notava com els meus pulmons es quedaven secs. M'intentava conscienciar de que només era un somni, però no era capaç de trobar aquesta raó dintre meu. Els ulls em tornaven grans. A cada instant pensava que acabarien sortint-me del cap.

La meva boca estava deshidratada. L'ansietat era cada cop més forta. No tenia temps. Em vaig posar a cridar com un boig. Vaig intentar inútilment obrir la porta a cops. El cansament em va fer caure de nou a terra. Un soroll agut em ressonava dintre les orelles. Em vaig aixecar com vaig poder. No havia fet cap esforç important, però em sentia cansat.

Em vaig seure al damunt de la pedra. Vaig estirar-me el coll de la camisa. Feia molta calor, però a la vegada feia fred. No sabia que estava passant. Qui era aquell home d'abans? Potser la curiositat m'hauria salvat del meu destí, potser no. L'únic que m'importava en aquells moments era sortir d'allà. Aquella habitació tenia alguna cosa que em feia sentir petit.

Es van taponar les meves orelles. No podia sentir res. Dins la boca hi tenia un estrany regust de sang. Notava una peculiar olor a mort. Sentia com si un munt de formigues em caminessin per sobre la pell. La meva vista s'estava tornant borrosa.

Va ser en aquell precís moment quant la porta es va obrir. Era aquell mateix home. No el vaig poder acabar de distingir. Tenia els ulls cansats. Probablement va ser per això, però vaig notar com el llum es tornava obscur fins que es va apagar del tot. Curiosament, encara podia veure aquell home. Podia observar la seva silueta obscura, enrevoltada d'una llum blanca que cobria ara tot el meu voltant.

Ell no es movia. Simplement em mirava amb els seus ulls negres. No ho podia saber mai, però això m'ho vaig imaginar. Llavors em va estendre la seva mà. La figura de l'home es convertí en una bolla negra. Es va fer cada cop més petita, no perquè desaparegués, sinó perquè es feia enfora. Era una sensació diferent a qualsevol altra, com de llibertat.

No em vaig demanar que era aquella bolla, quin significat tenia per a mi, on havia anat. No, res d'això. Simplement em vaig quedar allà, dret dansant amb la mort que m'havia atrapat. Segurament en els meus darrers instants m'havia tornat boig, però amb la bogeria vaig poder veure-ho tot amb més claredat. La llum blanca del meu voltant m'abraçava com el calor d'un dia càlid.

Ja no recordava res del meu passat. Estava lliure en el meu propi món, sense tenir consciència del present del meu cos encara fermat a la terra, estès sobre aquell llit de pedra, esperant a que es podrissin les seves cendres. La meva necessitat passada de poder era ara una simple molèstia en la meva mort que, irònicament, era l'únic al que podia anomenar vida.

Els meus ulls quedaren per sempre mirant al mateix lloc, sense canviar de direcció. Ningú mai va entrar en aquella sala obscura després de jo mateix. Aquella habitació petita i estreta s'havia convertit amb la meva tomba, en el meu altar, en el meu bressol per poder descansar de la vida. La llum se m'apagava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada