Autor:
Joan Rosselló Bover
Grup:
3r ESO A
Curs:
2011-2012
1r
Premi Narrativa 3r ESO
METRES
Tres,
dos, un ...
La
cama es va allargar. Un fet involuntari destinat a aconseguir
l’alliberació.
Res.
És l’únic que va tocar la meva cama. Aquella passa anava dirigida
al buit, a una realitat invisible. El meu cos s’anava inclinant
cada cop més fins a perdre l’equilibri. No ho volia impedir. Seria
una estupidesa i una falta de valor, però un acte d’humilitat. Un
acte d’humilitat perquè no hi hauria patiment per a ningú,
excepte pel meu interior. Tot i això, vaig ser egoista i no ho vaig
impedir.
Vaig
deixar la ment en blanc. Sols volia fer un sospir i relaxar-me a
l’inici d’aquells eterns 25 metres. Sols 25. Una xifra petita,
però important, que amb cada una s’anaven marcant i deixant enrere
les etapes de la meva vida.
L’aire
m’acariciava tot el cos. Em relaxava. Una sensació fresca de
dolçor que em satisfeia cada cop que la sentia. Mai abans l’havia
experimentada.
Van
passar 5 metres i la ment seguia en blanc, fins que vaig obrir els
ulls de cop amb una mirada desconcertada. No mirava a un punt fix.
Sols tenia els ulls oberts. Només hi veia dins els meus pensaments.
Un món diferent. Totalment diferent. Sens dubte, el més cruel.
Sols
quedaven 20 metres. Amb un ràpid flashback em van venir al cap
diferents moments al llarg de la meva vida. Moments buits però de
gran importància. Des d'una perspectiva en tercera persona podia
veure cada escena una per una. Les tristes imatges de dolor que em
destrossaven cada cop que apareixien. Les imatges que ho van canviar
tot, els motius que m’han portat a fer aquesta estupidesa.
Puc
veure les primeres imatges de la tragèdia. Jo al meu lloc de feina,
amb una mala notícia, però normal en les circumstàncies
econòmiques actuals. Una baixada del meu sou habitual. Em va fer
mal, però ho vaig acceptar tan bé com vaig poder. Les imatges
canvien i em ve al cap una altra imatge encara pitjor. Em veig a mi
mateix amb una capsa a les mans amb una cara impossible de consolar.
Jo, marxant de la feina, sense el permís per a tornar-hi. Per a mi i
la meva família tot s’havia acabat. Puc veure com mesos després
em van prenent la casa, moble per moble, habitació per habitació,
fins a deixar-me a mi i a la meva família al carrer, sense cap lloc
on poder refugiar-nos. No puc suportar veure la cara dels meus fills,
però ara crec que tot els va molt millor.
Penso
en els meus fills, en la meva família, i el cor se’m trenca. Una
imatge sorgida de la foscor em provoca un dol intens. Jo estic
refugiat a una racó, on la meva família m’ha abandonat fàcilment
per anar amb un altre home més ric que els podrà permetre gaudir
d’una vida millor. També em tranquil·litza perquè no he de patir
per ells.
Llavors
vàries imatges sorgeixen. Jo em veig amb un mal aspecte,
arrossegant-me per totes parts. He adoptat el paper del marginat
social. Ja ningú volia saber res de mi. Jo només em limitava a
seure al carrer, a baixar el cap perquè no em coneguessin i a parar
la mà demanant diners a la gent. És una sensació de vergonya,
humiliació i dolor al mateix temps. La pitjor que un humà pot
sentir. No t’atreveixes a aixecar el cap, perquè no ets digne de
mirar als ulls a les persones que et donen doblers per sobreviure. No
ho podia suportar. Tothom parlava de mi. Era aquell malalt mental que
vagava pel carrer, de qui tots els nois es burlaven. Tots es pensaven
que era babau i que no entenia a la gent, però només em limitava a
callar. Ja era massa gran el problema que tenia com per a buscar-me’n
d’altres. De cop em venen preguntes al cap. Vindrà algú al meu
funeral? M’enterraran? Patirà algú per la meva mort?
La
resposta més lògica en tots els casos és: NO.
Després
d’aquells dolorosos pensaments vaig obrir els ulls. Unes quantes
llàgrimes se’m van escapar de dintre els ulls i van quedar flotant
per sobre meu. Una imatge bonica, vaig pensar.
Quedaven
10 metres per l’impacte. Encara tenia temps de pensar una estona
més. Vaig tancar els ulls. El fons d’aquell interior ja no era
obscur, era més clar.
De
cop i volta van anar apareixent les millors imatges de la meva vida.
Somriures, alegries, triomfs, ... .
Una
per una, van anar apareixent imatges boniques. Començant pel moment
que vaig néixer, amb les cares més felices dels meus pares i els
meus avis. Seguidament em podia veure de jove amb tots els amics de
l’escola, passant els moments més divertits i entretinguts
d’aquella etapa. Llavors també hi havia les imatges dels quatre
cursos d’ESO. Esforços, dies d’estudi, i sobretot, rialles. Cada
moment era inoblidable. Després em van venir al cap els diferents
viatges que vaig fer. Cada un era totalment extraordinari. Itàlia,
Londres, París, Catalunya, Andorra, Madrid, Amèrica... Una imatge
de cada lloc em feia sentir complet al meu interior. Llavors, la
música. Van sonar diferents cançons. Les millors, les que em feien
sentir emocions quan les sentia, les que em portaven alegria, les que
m’emocionaven. Només una sola melodia em podia fer viure
eternament. Només necessitava la música per sentir-me bé i
acompanyat. Solia pensar que no em feia falta ningú, sempre que la
música estigués al meu costat. Què n’he fet d’aquells
pensaments?
Llavors també em van venir al cap els anys de
batxillerat. Uns dels millors. També els primers amors. La
Universitat, i l’amor definitiu. Allò em feia bategar el cor cada
vegada més profundament. Llavors va venir el meu casament i els
fills. El millor regal de la meva vida. El més entretingut, dolç,
divertit, etern ... .
La
rapidesa a la que anava descendint em va fer obrir els ulls. El vent
ja no m’airejava suau. Era com un ganivet que em feia talls
contínuament. Vaig recuperar la visió i el terra era al meu davant.
No hi podia fer res. Res es podia evitar. El meu destí estava
gravat.
Quan
vaig pensar allò, em va venir aquella sensació d'empenediment. En
general, havia passat molt més bons moments que dolents. El que
estava passant només era una mala etapa. Després del mal temps
sempre ve la claror. Feia mesos o anys que no pensava en els bons
moments. Només era negatiu i no sabia viure la vida. Ara, al final
de tot, és quan he obert vertaderament els ulls, i això em fa mal a
l’interior, perquè no hi ha marxa enrere.
No
volia acabar així, encara em quedava molt per viure. Era una ira que
jo mateix no podia controlar. Estava totalment en contra de mi
mateix. Del jo que havia decidit deixar-se caure des de 25 metres.
De
cop i volta noto el terra. Una superfície totalment dura. Un gran
cop que em fa perdre el coneixement. No em puc moure, però tampoc
sento dolor. Deu haver estat tan fort que m’he mort a l’instant,
o em fa tan de mal que no em dol.
No sé on em trobo. No sé si
tot s’ha acabat. Una sensació de fi m’envaeix.
De
cop, les forces em tornen i puc obrir els ulls. Puc veure la llum del
dia. Res em fa mal i puc aixecar-me perfectament. Començo a caminar.
No em deu haver arribat l’hora. Encara no em toca. Ho agraeixo.
Mai
és massa tard per tornar enrere i refer la teva vida.
