Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 15 d’octubre de 2012

1r PREMI DE NARRATIVA DE 3r ESO DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2012

Autor: Joan Rosselló Bover
Grup: 3r ESO A
Curs: 2011-2012
1r Premi Narrativa 3r ESO


METRES
Tres, dos, un ...
La cama es va allargar. Un fet involuntari destinat a aconseguir l’alliberació.
Res. És l’únic que va tocar la meva cama. Aquella passa anava dirigida al buit, a una realitat invisible. El meu cos s’anava inclinant cada cop més fins a perdre l’equilibri. No ho volia impedir. Seria una estupidesa i una falta de valor, però un acte d’humilitat. Un acte d’humilitat perquè no hi hauria patiment per a ningú, excepte pel meu interior. Tot i això, vaig ser egoista i no ho vaig impedir.
Vaig deixar la ment en blanc. Sols volia fer un sospir i relaxar-me a l’inici d’aquells eterns 25 metres. Sols 25. Una xifra petita, però important, que amb cada una s’anaven marcant i deixant enrere les etapes de la meva vida.
L’aire m’acariciava tot el cos. Em relaxava. Una sensació fresca de dolçor que em satisfeia cada cop que la sentia. Mai abans l’havia experimentada.
Van passar 5 metres i la ment seguia en blanc, fins que vaig obrir els ulls de cop amb una mirada desconcertada. No mirava a un punt fix. Sols tenia els ulls oberts. Només hi veia dins els meus pensaments. Un món diferent. Totalment diferent. Sens dubte, el més cruel.
Sols quedaven 20 metres. Amb un ràpid flashback em van venir al cap diferents moments al llarg de la meva vida. Moments buits però de gran importància. Des d'una perspectiva en tercera persona podia veure cada escena una per una. Les tristes imatges de dolor que em destrossaven cada cop que apareixien. Les imatges que ho van canviar tot, els motius que m’han portat a fer aquesta estupidesa.
Puc veure les primeres imatges de la tragèdia. Jo al meu lloc de feina, amb una mala notícia, però normal en les circumstàncies econòmiques actuals. Una baixada del meu sou habitual. Em va fer mal, però ho vaig acceptar tan bé com vaig poder. Les imatges canvien i em ve al cap una altra imatge encara pitjor. Em veig a mi mateix amb una capsa a les mans amb una cara impossible de consolar. Jo, marxant de la feina, sense el permís per a tornar-hi. Per a mi i la meva família tot s’havia acabat. Puc veure com mesos després em van prenent la casa, moble per moble, habitació per habitació, fins a deixar-me a mi i a la meva família al carrer, sense cap lloc on poder refugiar-nos. No puc suportar veure la cara dels meus fills, però ara crec que tot els va molt millor.
Penso en els meus fills, en la meva família, i el cor se’m trenca. Una imatge sorgida de la foscor em provoca un dol intens. Jo estic refugiat a una racó, on la meva família m’ha abandonat fàcilment per anar amb un altre home més ric que els podrà permetre gaudir d’una vida millor. També em tranquil·litza perquè no he de patir per ells.
Llavors vàries imatges sorgeixen. Jo em veig amb un mal aspecte, arrossegant-me per totes parts. He adoptat el paper del marginat social. Ja ningú volia saber res de mi. Jo només em limitava a seure al carrer, a baixar el cap perquè no em coneguessin i a parar la mà demanant diners a la gent. És una sensació de vergonya, humiliació i dolor al mateix temps. La pitjor que un humà pot sentir. No t’atreveixes a aixecar el cap, perquè no ets digne de mirar als ulls a les persones que et donen doblers per sobreviure. No ho podia suportar. Tothom parlava de mi. Era aquell malalt mental que vagava pel carrer, de qui tots els nois es burlaven. Tots es pensaven que era babau i que no entenia a la gent, però només em limitava a callar. Ja era massa gran el problema que tenia com per a buscar-me’n d’altres. De cop em venen preguntes al cap. Vindrà algú al meu funeral? M’enterraran? Patirà algú per la meva mort?
La resposta més lògica en tots els casos és: NO.
Després d’aquells dolorosos pensaments vaig obrir els ulls. Unes quantes llàgrimes se’m van escapar de dintre els ulls i van quedar flotant per sobre meu. Una imatge bonica, vaig pensar.
Quedaven 10 metres per l’impacte. Encara tenia temps de pensar una estona més. Vaig tancar els ulls. El fons d’aquell interior ja no era obscur, era més clar.
De cop i volta van anar apareixent les millors imatges de la meva vida. Somriures, alegries, triomfs, ... . 
 
Una per una, van anar apareixent imatges boniques. Començant pel moment que vaig néixer, amb les cares més felices dels meus pares i els meus avis. Seguidament em podia veure de jove amb tots els amics de l’escola, passant els moments més divertits i entretinguts d’aquella etapa. Llavors també hi havia les imatges dels quatre cursos d’ESO. Esforços, dies d’estudi, i sobretot, rialles. Cada moment era inoblidable. Després em van venir al cap els diferents viatges que vaig fer. Cada un era totalment extraordinari. Itàlia, Londres, París, Catalunya, Andorra, Madrid, Amèrica... Una imatge de cada lloc em feia sentir complet al meu interior. Llavors, la música. Van sonar diferents cançons. Les millors, les que em feien sentir emocions quan les sentia, les que em portaven alegria, les que m’emocionaven. Només una sola melodia em podia fer viure eternament. Només necessitava la música per sentir-me bé i acompanyat. Solia pensar que no em feia falta ningú, sempre que la música estigués al meu costat. Què n’he fet d’aquells pensaments?
Llavors també em van venir al cap els anys de batxillerat. Uns dels millors. També els primers amors. La Universitat, i l’amor definitiu. Allò em feia bategar el cor cada vegada més profundament. Llavors va venir el meu casament i els fills. El millor regal de la meva vida. El més entretingut, dolç, divertit, etern ... .
La rapidesa a la que anava descendint em va fer obrir els ulls. El vent ja no m’airejava suau. Era com un ganivet que em feia talls contínuament. Vaig recuperar la visió i el terra era al meu davant. No hi podia fer res. Res es podia evitar. El meu destí estava gravat.
Quan vaig pensar allò, em va venir aquella sensació d'empenediment. En general, havia passat molt més bons moments que dolents. El que estava passant només era una mala etapa. Després del mal temps sempre ve la claror. Feia mesos o anys que no pensava en els bons moments. Només era negatiu i no sabia viure la vida. Ara, al final de tot, és quan he obert vertaderament els ulls, i això em fa mal a l’interior, perquè no hi ha marxa enrere.
No volia acabar així, encara em quedava molt per viure. Era una ira que jo mateix no podia controlar. Estava totalment en contra de mi mateix. Del jo que havia decidit deixar-se caure des de 25 metres.
De cop i volta noto el terra. Una superfície totalment dura. Un gran cop que em fa perdre el coneixement. No em puc moure, però tampoc sento dolor. Deu haver estat tan fort que m’he mort a l’instant, o em fa tan de mal que no em dol.
No sé on em trobo. No sé si tot s’ha acabat. Una sensació de fi m’envaeix.
De cop, les forces em tornen i puc obrir els ulls. Puc veure la llum del dia. Res em fa mal i puc aixecar-me perfectament. Començo a caminar. No em deu haver arribat l’hora. Encara no em toca. Ho agraeixo.
Mai és massa tard per tornar enrere i refer la teva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada