Joan Nicolau
Arrib rient a ca meva, no hi ha ningú son les dues des dematí,
me mir al mirall i me’n vaig a dormir. Dormint tenc calor. Somio
que tot sa crema. Foc a la casa. Me despert i… el foc no és real.
Allà si va ser real. Ells no ho oblidaran i nosaltres tampoc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada