POVIMON ENTREVISTA A JOAN LLANERAS, CAMPIÓ CICLISTA I MEMBRE DE L'APIMA

Hola Joan, et podem fer unes quantes preguntes?

Per suposat, clar que sí.

-Per quin motiu et va començar a agradar el ciclisme?

Jo crec que va ser per una tradició familiar. Mon pare ja havia corregut de jove i quan jo era petit anàvem a veure les carreres, i des de ben petit cada cap de setmana estava dins el món del ciclisme, i així és com va començar a agradar-me, ja de molt petit.

-Quants de campionats has guanyat? Quins?

Campionats, molts: del món, n’he guanyat 7; Jocs Olímpics n’ he guanyat 2; dues medalles de plata olímpiques. A més, campionats d’Espanya i de Balears, no sé quants n’he guanyat.

-Quina ha estat la teva bicicleta preferida?

Segurament amb la darrera que vaig córrer els Jocs Olímpics de Pequín, amb una Cervello. Ha estat la darrera i m’imagín que també la més important.

 -Va ser fàcil prendre la decisió de retirar-se del ciclisme?

Si, perquè ja era vellet quan em vaig retirar, vaig aguantar corrent casi fins als 40 anys, i per un esportista d’alt nivell és una edat molt avançada. Tenia ben assimilat que ja era hora de plegar i dedicar-me a altres coses.

-A què et dediques ara?

Ara la meva feina diària és de gestió esportiva ja que dirigesc la part esportiva del Palma Arena, i després tenc altres projectes: he muntat un centre de ciclisme, CyclingMe, i també hem fet una escoleta de ciclisme i un equip de bicis.

-Tot i que t’has retirat, segueixes fent ciclisme?

Sí, a un altre nivell, però seguesc gaudint de la bicicleta. El ciclisme, per a mi, va ser una professió durant uns anys però no deixava de ser també un hobbie, i encara ara segueix sent una forma de seguir gaudint.

-Qui és el teu ídol?

El meu ídol, a la meva època, va ser de ciclista, en Bernard Tinnolt, un ciclista dels anys 80 que va guanyar 5 Tours de França, i com a atleta, va ser en Carl Lewis. Però ara mateix el meu ídol és un bon amic que tenc a Girona que té 55 anys i està lluitant per superar el càncer: ja n’ha superat 3, i ara li estan fent un trasplantament de medul·la. Realment, les ganes de viure i la passió que té per la vida el fan ser el meu ídol.

-Quina ha estat la teva caiguda més forta? Com va ser?

N’he tengudes unes quantes, no molt greus; m’he romput uns quants ossos, la clavícula quan era jovenet i una mà. Tal vegada la més forta va ser quan vaig caure i me vaig rompre unes fibres d’una cama. Però bé, tampoc no he tengut lesions greus, per sort.

-Va ser fàcil mantenir la teva família i seguir amb el ciclisme professionalment?

Bé, la família va venir després, quan ja era ciclista professional i el dia a dia es va anar fent. A vegades no és molt fàcil compaginar-ho, però bé, tampoc no és molt complicat. A més, per a ells ha suposat poder viatjar i conèixer altres països.

-Quina és la teva millor anècdota relacionada amb el ciclisme?

Uff, n'hi ha moltes. Una de curiosa va ser a l’any 98 amb Lance Armstrong, que després va guanyar 7 Tours de França, i en aquella època havia superat un càncer i no havia guanyat moltes carreres. Estàvem un dia asseguts a una taula sopant, després d’una carrera, i el Tour havia acabat feia poc, i hi havia hagut un americà que havia fet tercer, i així com a fanfarró, n’Armstrong va dir: “si ell és capaç de fer tercer al Tour, jo puc guanyar-lo”. Tots els que estàvem a la taula vàrem riure, perquè casi no havia fet mèrits per guanyar-lo, i la sorpresa va ser que en va guanyar 7 després de seguits. Una altra té a veure amb la medalla d’or dels Jocs Olímpics de Pequín: vam sortir a celebrar-ho i jo vaig deixar la meva medalla als tècnics perquè no la volia perdre; altres companys sí que la van dur i al matí següent vaig llegir al diari que havien robat medalles olímpiques!

 -Moltes gràcies Joan i fins una altra

De res, gràcies a vosaltres i fins la pròxima.