Hola
Joan, et podem fer unes quantes preguntes?
Per
suposat, clar que sí.
-Per
quin motiu et va començar a agradar el ciclisme?
Jo
crec que va ser per una tradició familiar. Mon pare ja havia
corregut de jove i quan jo era petit anàvem a veure les carreres, i
des de ben petit cada cap de setmana estava dins el món del
ciclisme, i així és com va començar a agradar-me, ja de molt
petit.
-Quants
de campionats has guanyat? Quins?
Campionats,
molts: del món, n’he guanyat 7; Jocs Olímpics n’ he guanyat 2;
dues medalles de plata olímpiques. A més, campionats d’Espanya i
de Balears, no sé quants n’he guanyat.
-Quina
ha estat la teva bicicleta preferida?
Segurament
amb la darrera que vaig córrer els Jocs Olímpics de Pequín, amb
una Cervello. Ha estat la darrera i m’imagín que també la més
important.
-Va
ser fàcil prendre la decisió de retirar-se del ciclisme?
Si,
perquè ja era vellet quan em vaig retirar, vaig aguantar corrent
casi fins als 40 anys, i per un esportista d’alt nivell és una
edat molt avançada. Tenia ben assimilat que ja era hora de plegar i
dedicar-me a altres coses.
-A
què et dediques ara?
Ara
la meva feina diària és de gestió esportiva ja que dirigesc la
part esportiva del Palma Arena, i després tenc altres projectes: he
muntat un centre de ciclisme, CyclingMe, i també hem fet una
escoleta de ciclisme i un equip de bicis.
-Tot
i que t’has retirat, segueixes fent ciclisme?
Sí,
a un altre nivell, però seguesc gaudint de la bicicleta. El
ciclisme, per a mi, va ser una professió durant uns anys però no
deixava de ser també un hobbie,
i encara ara segueix sent una forma de seguir gaudint.
-Qui
és el teu ídol?
El
meu ídol, a la meva època, va ser de ciclista, en Bernard Tinnolt,
un ciclista dels anys 80 que va guanyar 5 Tours de França, i com a
atleta, va ser en Carl Lewis. Però ara mateix el meu ídol és un
bon amic que tenc a Girona que té 55 anys i està lluitant per
superar el càncer: ja n’ha superat 3, i ara li estan fent un
trasplantament de medul·la. Realment, les ganes de viure i la passió
que té per la vida el fan ser el meu ídol.
-Quina
ha estat la teva caiguda més forta? Com va ser?
N’he
tengudes unes quantes, no molt greus; m’he romput uns quants ossos,
la clavícula quan era jovenet i una mà. Tal vegada la més forta va
ser quan vaig caure i me vaig rompre unes fibres d’una cama. Però
bé, tampoc no he tengut lesions greus, per sort.
-Va
ser fàcil mantenir la teva família i seguir amb el ciclisme
professionalment?
Bé,
la família va venir després, quan ja era ciclista professional i el
dia a dia es va anar fent. A vegades no és molt fàcil
compaginar-ho, però bé, tampoc no és molt complicat. A més, per a
ells ha suposat poder viatjar i conèixer altres països.
-Quina
és la teva millor anècdota relacionada amb el ciclisme?
Uff,
n'hi ha moltes. Una de curiosa va ser a l’any 98 amb Lance
Armstrong, que després va guanyar 7 Tours de França, i en aquella
època havia superat un càncer i no havia guanyat moltes carreres.
Estàvem un dia asseguts a una taula sopant, després d’una
carrera, i el Tour havia acabat feia poc, i hi havia hagut un americà
que havia fet tercer, i així com a fanfarró, n’Armstrong va dir:
“si ell és capaç de fer tercer al Tour, jo puc guanyar-lo”.
Tots els que estàvem a la taula vàrem riure, perquè casi no havia
fet mèrits per guanyar-lo, i la sorpresa va ser que en va guanyar 7
després de seguits. Una altra té a veure amb la medalla d’or
dels Jocs Olímpics de Pequín: vam sortir a celebrar-ho i jo vaig
deixar la meva medalla als tècnics perquè no la volia perdre;
altres companys sí que la van dur i al matí següent vaig llegir al
diari que havien robat medalles olímpiques!
-Moltes
gràcies Joan i fins una altra
De
res, gràcies a vosaltres i fins la pròxima.
