Autora:
Maria Rosa Andreu Julià
Grup:
1r ESO
Curs:
2011-2012
1r PREMI NARRATIVA 1r ESO
LA VIDA ÉS MOLT CURTA
23 de febrer: Avui ha estat un dia al·lucinant! La meva família
i jo hem anat a conèixer Mallorca. De ben prest pujam al cotxe i
partim, sense saber on anam ni què trobarem. El meu pare pren rumb
cap al nord, cap a la serra. Arribam a un poble meravellós,
Valldemossa. Feim una volteta, dinam a un restaurant, feim una
tombadeta davall un pi i tornam cap al sud.
25 de febrer: Dilluns, el pitjor dia de la setmana, quan comença
l'escola després de dos dies de festa, sense ganes de fer res. Idò
avui encara més, la senyoreta de castellà ens ha fet copiar “las
preposiciones y las conjunciones” i tots els seus usos.
28 de febrer: Avui el meu padrí estava molt malament i ha anat a
l'hospital, allà li han trobat un càncer de pulmó. Els metges li
donen un mes de vida. Què puc fer jo tan sols amb un mes? El meu
padrí, la persona més sàvia, la que m'ha ensenyat i m'ensenya les
coses més importants de la vida. Aprendre rondalles, sembrar i
collir el fruit, tocar la ximbomba, fer una bona sobrassada, etc. Qui
m'ensenyarà tot això ara?
29 de febrer: El meu padrí encara segueix a Son Espases i jo
només vull que passi el darrer mes amb mi.
1 de març: A la el meu avi ha sortit de Palma, tothom plorava,
els meus pares, la meva padrina, la meva germana, tothom.
Partim cap al poble sense dir una paraula, ell encara no s'ho pot
creure, d'aquella vida tan llarga, 79 anys, perquè s'havia d'acabar
ara, no ho enteníem.
3 de març: Ahir no vaig escriure perquè vaig començar el meu
pla: 30 dies, 30 coses a aprendre. Ahir, 2 de març: rondalles. Em va
contar quatre rondalles: en Jordi d'es racó, que li va contar la
seva padrina, n'Espirafocs, en Joanet de sa guerra i la Flor
Romanial.
Avui ens toca jugar una estoneta a cartes, anam al cafè de plaça
amb els seus amics i començam. Primer jugam a s'Escambrí, som
quatre: el meu padrí, en Joan Pa, en Pere de can Senalla i jo. A la
primera jugada guanya en Pere, li han tocat tot els asos. Llavors
m'ensenyen a jugar al truc, el joc més típic de les Balears, però
no n'aprenc de cap de les maneres.
4 de març: Avui és l'aniversari de la meva germana i el meu
padrí i jo hem anat a cercar el ous de les seves gallines. Després
amb aquests hem fet una coca d'ous pujats al foc de llenya.
A la una del migdia tota la família ens hem vist a casa meva,
però malgrat ser un aniversari ningú estava feliç, tothom pensava
amb la malaltia del meu avi, però ell per intentar alegrar la festa
ens ha contat un parell d'acudits. Un diu així: Això era un amo i
el seu moix, a en Pep (l'amo) no li agradava el seu moix i va decidir
abandonar-lo. Va agafar la bicicleta i el va dur des de Porreres fins
a la carretera de Montuïri i el va deixar, quan va arribar a casa
seva el moix l'estava esperant a la porta. Va tornar agafar la
bicicleta i el va amollar a Campos, i quan va tornar el moix també
ja hi era. De l'emprenyada que va agafar, va agafar el cotxe i va
deixar el moix a la rodona de Sóller. Al cap de dues hores en Pep no
havia tornat i va telefonar a la seva dona, que era a ca seva:
Pep: Maria, es moix ja és a casa nostra?
Maria: Si, ja fa una estoneta que ha arribat, per què?
Pep: Idò li pots dir que me vengui a cercar, que m'he perdut!
6 de març: L'activitat d'avui la realitzam tota la família, feim
un recull de gloses, dites i refranys. N'han sortit de tot tipus. De
gràcia, de saviesa, de verds... En fi, ens va quedar un llibre ben
gros.
15 de març: Ja fa un parell de dies que no escric perquè no trob
moment per fer-ho, amb els deures, exàmens i el meu padrí no tenc
temps per fer res més. Aquests dies hem fet moltes coses: cercar
cames rotges, fer un bon trampó, jugar a petanca, i qui mai ha
menjat un bons cocarrois? Jo sí, ahir la meva àvia, el meu avi i jo
vàrem fer uns cocarrois de patata per llepar-se els dits.
25 de març: Cada dia es fa més trist, ja fa 26 dies que li varen
dir la mala notícia. La meva mare ha entrat en depressió, no vol
menjar res, i fa una setmana que no va a fer feina. I el meu dia a
dia és molt dur, només pens amb el meu padrí i el que faré quan
ell se'n vagi. A més ara l'han ingressat a l'hospital, dia i nit en
observació.
26 de març: Ara sóc de camí cap a l'hospital, però no pel meu
padrí, per la meva mare. No menjava, i a causa d'això ha passat
tota la nit allà. Jo estic molt desanimada perquè tothom es posa
malalt, i vull que la gent no sofresqui. Vaig amb la meva germana amb
bus, perquè el meu pare ha passat la nit amb ma mare i no ens ha
pogut venir a cercar. Esper que estigui bé...
28 de març: Ma mare ja es troba bé, va passar un dia i mig allà
i es va recuperar totalment, però el que em preocupa no és ella,
cada dia que passa se'l veu amb més mala cara i els metges diuen que
no durarà gaire més, per això he passat tots aquests dies amb ell,
dia i nit. Jo només desitjo que no sofresqui, i que estigui molt més
amb mi, que algú ens ajudi i faci un miracle, per favor! Que de
padrins ja només me'n queda un i vull que estigui amb mi tota la
vida, que conegui els seus renéts, que visqui la seva vida amb
felicitat... Qui no vol això per el padrí?
5 d'abril: Quasi no puc escriure, dia 30 el meu padrí va morir,
no puc fer res, no puc viure sense ell. Tota la família està igual,
no xerram. El que em va fer més mal va ser el que em va dir abans de
morir: viu la teva vida amb felicitat, que la vida és molt curta.
Després en arribar a Porreres, tot era gent que venia a donar el
condol, plors i llàgrimes.
6 d'abril: Avui és el primer dia que he anat l'institut, és el
pitjor dia de tots, la gent em recorda al padrí, el tema surt per
tot, i jo l'únic que faig és plorar.
La vida és molt curta, es pot acabar en qualsevol moment,
recorda-ho.
