ESTIMAT LLUC
Estimat Lluc:
Asseca’t les llàgrimes i
llegeix. Sé que tot això se’t farà difícil, però també sé
que sabràs ser fort en sortir-ne amb el més gran dels somriures.
Quan m’enyoris, recorda cada moment compartit, per cada somriure,
per cada paraula, i per cada abraçada que ens vam donar, recorda’m
per cada instant perfecte que vam passar, i recorda’m quan estava
trista i així i tot et treia el somriure més gran del món.
M’encantaria poder veure com creixes i com et fas gran, com
coneixes el primer amor, com aconsegueixes complir els teus somnis i
les teves il·lusions, com aconsegueixes ser feliç. Sembla trist
haver de pensar que me’n vaig i no tornaré, i per això jo et
promet que sempre estaré al teu costat quan em necessitis, que
vetllaré per tu. M’has de prometre una cosa Lluc, m’has de
prometre que cuidaràs d’en Francesc, que no deixaràs que pateixi.
I jo et promet també que sempre vos cuidaré allà on sigui, i et
promet que no deixaré que deixis caure cap llàgrima sense sentit.
Gràcies per aquests tretze anyets de la teva vida, per aquests
tretze anys que t’he gaudit, per aquests tretze anyets perfectes
que m’has regalat amb somriures i alegries, amb la teva simpatia i
la teva forma de ser, amb el teu riure contagiós i la forma tan
bonica que tenies d’alegrar-me els dies. No deixis pas que mai et
passin pel damunt, i passi el que passi , gaudeix de la vida, no la
deixis anar, segueix endavant i no deixis mai anar una il·lusió,
aguanta amor, i sigues fort...Sempre seré aquí.
Van
ser les darreres paraules que vaig poder sentir prop de ma mare
després de la seva mort, després d’haver-la vist mesos i mesos
dins aquelles quatre parets blanques plenes de tubs i olor a medicina
i amb aquell aspecte blanquinós. Amb tota aquella gent amb camises i
calçons blancs que semblaven voler ajudar la gent. Dins aquell
sentiment de culpa que duia al damunt, sempre recordaré quan la veia
plorar, el mal que em feia i com em cremava per dintre. Però també
recordaré com, quan em veia entrar s’assecava les llàgrimes i
treia aquell gran somriure esperançador que tant m’animava, jo no
m’hagués esperat mai que la seva situació hagués d’empitjorar
tant, però les seves paraules eren tan alegres,que m’animaven a
seguir endavant. Mil pics em va dir que havia de ser fort, i mil pics
ho vaig recordar i amb prou forces ho vaig aconseguir. Avui sé que
és a un lloc millor i que segurament està orgullosa de mi. Avui sé
que ella està bé i que és al meu costat. Avui la sent molt a prop
, i veig que el que em deia era real, que eren promeses plenes de
sentit.
Avui, vint de febrer del 2011,
ja faig setze anys, i com cada any passat, em miro la carta de la
mare dos pics quan em llevo del llit i un abans d’anar a dormir.
Quan ens va deixar, jo tenia tan sols tretze anyets, i se’m va fer
molt difícil assimilar-ho, però avui sembla que tot està agafant
un altre color més bonic i esperançador, llavors se’m fa més
fàcil veure les coses com són. Però... M'he adonat que he perdut
molts de moments valuosíssims a la meva vida... I el meu primer
amor? I la meva primera vegada? I els primers consells d’una millor
amiga? Tot allò que no he viscut... Sé cert que a ella li hagués
encantat veure’m feliç, amb un somriure d’orella a orella i amb
ulls i uns sospirs d’enamorat, potser ella m’hagués donat els
meus primers consells d’amor , d’aquells que només saben les
dones i només elles poden entendre. Potser que ella m’hagués
vestit per a la meva primera cita, o potser que hagués estat ella
qui me l’hagués preparat... Fins ara, ella ha estat la primera
dona que m’ha vist plorar, i fins ara, ella m’ha assecat les
llàgrimes. Però ara ja no serà pus així. Ara sé que no hi és i
ho hauré d’assumir tard o d’hora. Ara que, si m’aturo a
pensar-hi, hi ha una altra doneta dins ma vida, una que sempre em fa
costat... Ella em comprèn, i no sé per què... La miro amb uns
altres ulls, és diferent a les altres nines i sempre, sempre, em fa
riure.
Li diuen Olívia, anem a
classe junts des d’un any després de la mort de la mare, i sembla
ser la nina més especial de tot l’univers. És pèl-roja i de pèl
arrissat, té uns ulls negres grandíssims i és tan blanca com la
neu, però és preciosa... Les seves mans tenen un tacte molt suau, i
el seu pèl sembla ballar amb el vent cada pic que camina, sempre
vesteix amb colors molt alegres i amb estampats de flors, cada matí
abans d’entrar a classe va dos pics a la taquilla, un em mira i
l’altre fa com si no em veiés. Crec que sent por de mi mateix,
cada pic que vull acostar-m’hi em tall, se’m traven les paraules
i no em surten més que mirades, la veritat...És que tenc por
d’estar-me enamorant...
Avui no ha assistit a classe,
l’he enyorada moltíssim... I era l’única que creia que em diria
“felicitats” , però quan hem sortit a les tres, he rebut un
missatge seu, potser en rep un cada tres o quatre mesos, però cada
un que tenc me’l sé de memòria... La qüestió, el missatge deia:
“Lluc! Sóc n’ Olívia, et
sabria greu passar per casa meva a deixar-me la tasca d’avui?
Moltíssimes gràcies, FELICITATS, t’estim !”
Llavors jo, sense tan sols
adonar-me de la meva alegria, vaig arribar a casa i en Francesc em va
demanar quina era la causa d’aquell somriure i de dir tot el temps
“Tasca Olívia, tasca Olívia!” I li vaig explicar. M’esperava
una altra reacció, com per exemple un... “ Estàs boig, les nines
no serveixen per a res”, o alguna cosa per l’estil, però quan
per a la meva sorpresa en Francesc m’ho va contar, vaig quedat
atònit... El meu germà d’onze anys tenia nóvia i jo no! D’acord,
d’acord... Tot duna em vaig posar a pensar, però com s’ho feia?
La qüestió. Jo necessitava n’Olívia i estava disposat a rebre
ajuda de qui fos... Però de qui fos menys del meu germà! Encara
avui no em crec que sigui gràcies a ell que tengui nóvia...
Quan el pare s’ha assabentat
de tota la història ha volgut que n’Olívia vengués a passar un
dia a casa nostra, ja que jo no volia fer festa. Ha estat un dia
inoblidable, ara ja no m’importen els dies, podem passar les
hores, que és al meu costat...
Ara, quan tothom ja dorm, he
anat a la meva habitació i he trobat una carta que amb una lletra
molt delicada posava: “Estimat Lluc”.
Pensaves
que deixaria escapar aquest dia sense deixar-te un detallet meu? Ja
hauries de saber que no et deixaré anar mai confit. Avui fa setze
anys que va néixer la meva raó d’existir, que va néixer la llum
de ma vida. Què vas néixer tu, amor. Recordes quan et vaig dir que
sempre et faria costat? Què mai et deixaria? Què per molt enfora
que anés seguiria a vora teva? Doncs aquí em tens. Fa setze anys
que no el et trec l’ull del damunt. Lluc, saps que sempre que em
demanis que vengui, vendré, i seguiré assecant les teves llàgrimes
quan rodin per la teva careta. Recorda que sempre seràs el meu nin,
amor... Felicitats vida meva!
Mamà.
Però, com? Qui? Quan? Era
pràcticament increïble, encara no sé com va poder arribar aquella
carta allà, però tampoc ho vull saber, em va bastar llegir-la.
Ara ja sé el que és una mare... I ara ja sé que tenen raó quan
diuen què ho saben tot de nosaltres, quan ens diuen que sempre són
allà fent-nos costat, i quan ens diuen que si ens prometen una cosa
la faran real... Però ella no era una mare qualsevol, era ma mare, i
era la dona més increïble de dins tot l’univers. Gràcies mamà,
per demostrar-me que res és impossible, i gràcies mamà, per seguir
abraçant-me cada nit.
Silvia Mar Menéndez