PÀGINES

divendres, 28 d’octubre del 2011

L'IES PORRERES CELEBRA EL DIA DE LES VERGES

Les bunyoleres van cuinar solidàriament per recaptar fons pel viatge

Dia 21 d'octubre celebrarem les Verges a l'IES Porreres. Com cada curs els alumnes de 4t d'ESO amb l'ajuda de la Comissió d'Extraescolars i dels seus tutors van organitzar de venda de bunyols en temps d'esplai. La finalitat era doble, conèixer la tradició del " Les Verges" i aconseguir diners pel viatge d'estudis.
-->La setmana anterior se varen repartir als alumnes de 4t d'ESO tiquets de 3€ i de 1€ per fer la venta anticipada i així saber el número aproximat de bunyols que s'havien de fer. Amb la venta anticipada es varen vendre 2000 bunyols. 
Els alumnes de 4t es van cansar de vendre bunyols als professors

Paral·lelament la CNL i departament de català van treballar la llegenda de les verges i altres activitats relacionades amb els bunyols a l'aula, amb l'objectiu de muntar un plafó sobre aquesta tradició. Per altra banda, el departament de música s'encarregà d'organitzar l'ambientació musical. Segons ens ha informat Joana Mª Tomàs, coordinadora d'Extraescolars i professora d'àmbit social i lingüístic, també, com és tota una tradició, els alumnes de diversificació curricular treballaren a l'aula d'informàtica "La llegenda de les 11000 Verges i la celebració a Mallorca d'aquesta tradició". Si voleu més informació de les activitats extraescolars del nostre centre, del Comenius o de les activitats dels alumnes de diversificació hem posat un enllaç del nostre bloc amb el de la coordinadora d'extraescolars, anomenat "Joana Mª i companyia".
Abans del pati els "muntadors" prepararen les bosses de bunyols
De les 8 a les 10:45h professors d'extraescolars, tutors i voluntaris s'encarregaren d'ajudar les bunyoleres a organitzar tota la tasca. Els tutors de 4t, prèvia coordinació amb ACE, varen organitzar els alumnes en tres grups: els muntadors, que anirien una hora abans a ajudar les bunyoleres a fer les bosses i a preparar les taules per la venda de bunyols, els Venedors, i els Desmuntadors. L'APIMA es fa càrrec de les despeses dels ingredients, en total 150,30 €.
Gràcies a les bunyoleres de Vilafranca i a la col·laboració d'ACE, els tutors, la directiva, els professors i els alumnes es va aconseguir a més de menjar uns bons bunyols (més de 2000), una recaptació de gairebé 1200€.
La Directora i la Cap d'Estudis gaudeixen de dos magnífics bunyols

PREMI DEL SEGON CICLE D'ESO AL CONCURS DE NARRATIVA DE SANT JORDI EN LLENGUA CATALANA CURS 2010-2011

ESTIMAT LLUC
Estimat Lluc:
Asseca’t les llàgrimes i llegeix. Sé que tot això se’t farà difícil, però també sé que sabràs ser fort en sortir-ne amb el més gran dels somriures. Quan m’enyoris, recorda cada moment compartit, per cada somriure, per cada paraula, i per cada abraçada que ens vam donar, recorda’m per cada instant perfecte que vam passar, i recorda’m quan estava trista i així i tot et treia el somriure més gran del món. M’encantaria poder veure com creixes i com et fas gran, com coneixes el primer amor, com aconsegueixes complir els teus somnis i les teves il·lusions, com aconsegueixes ser feliç. Sembla trist haver de pensar que me’n vaig i no tornaré, i per això jo et promet que sempre estaré al teu costat quan em necessitis, que vetllaré per tu. M’has de prometre una cosa Lluc, m’has de prometre que cuidaràs d’en Francesc, que no deixaràs que pateixi. I jo et promet també que sempre vos cuidaré allà on sigui, i et promet que no deixaré que deixis caure cap llàgrima sense sentit. Gràcies per aquests tretze anyets de la teva vida, per aquests tretze anys que t’he gaudit, per aquests tretze anyets perfectes que m’has regalat amb somriures i alegries, amb la teva simpatia i la teva forma de ser, amb el teu riure contagiós i la forma tan bonica que tenies d’alegrar-me els dies. No deixis pas que mai et passin pel damunt, i passi el que passi , gaudeix de la vida, no la deixis anar, segueix endavant i no deixis mai anar una il·lusió, aguanta amor, i sigues fort...Sempre seré aquí.
Van ser les darreres paraules que vaig poder sentir prop de ma mare després de la seva mort, després d’haver-la vist mesos i mesos dins aquelles quatre parets blanques plenes de tubs i olor a medicina i amb aquell aspecte blanquinós. Amb tota aquella gent amb camises i calçons blancs que semblaven voler ajudar la gent. Dins aquell sentiment de culpa que duia al damunt, sempre recordaré quan la veia plorar, el mal que em feia i com em cremava per dintre. Però també recordaré com, quan em veia entrar s’assecava les llàgrimes i treia aquell gran somriure esperançador que tant m’animava, jo no m’hagués esperat mai que la seva situació hagués d’empitjorar tant, però les seves paraules eren tan alegres,que m’animaven a seguir endavant. Mil pics em va dir que havia de ser fort, i mil pics ho vaig recordar i amb prou forces ho vaig aconseguir. Avui sé que és a un lloc millor i que segurament està orgullosa de mi. Avui sé que ella està bé i que és al meu costat. Avui la sent molt a prop , i veig que el que em deia era real, que eren promeses plenes de sentit.
Avui, vint de febrer del 2011, ja faig setze anys, i com cada any passat, em miro la carta de la mare dos pics quan em llevo del llit i un abans d’anar a dormir. Quan ens va deixar, jo tenia tan sols tretze anyets, i se’m va fer molt difícil assimilar-ho, però avui sembla que tot està agafant un altre color més bonic i esperançador, llavors se’m fa més fàcil veure les coses com són. Però... M'he adonat que he perdut molts de moments valuosíssims a la meva vida... I el meu primer amor? I la meva primera vegada? I els primers consells d’una millor amiga? Tot allò que no he viscut... Sé cert que a ella li hagués encantat veure’m feliç, amb un somriure d’orella a orella i amb ulls i uns sospirs d’enamorat, potser ella m’hagués donat els meus primers consells d’amor , d’aquells que només saben les dones i només elles poden entendre. Potser que ella m’hagués vestit per a la meva primera cita, o potser que hagués estat ella qui me l’hagués preparat... Fins ara, ella ha estat la primera dona que m’ha vist plorar, i fins ara, ella m’ha assecat les llàgrimes. Però ara ja no serà pus així. Ara sé que no hi és i ho hauré d’assumir tard o d’hora. Ara que, si m’aturo a pensar-hi, hi ha una altra doneta dins ma vida, una que sempre em fa costat... Ella em comprèn, i no sé per què... La miro amb uns altres ulls, és diferent a les altres nines i sempre, sempre, em fa riure.
Li diuen Olívia, anem a classe junts des d’un any després de la mort de la mare, i sembla ser la nina més especial de tot l’univers. És pèl-roja i de pèl arrissat, té uns ulls negres grandíssims i és tan blanca com la neu, però és preciosa... Les seves mans tenen un tacte molt suau, i el seu pèl sembla ballar amb el vent cada pic que camina, sempre vesteix amb colors molt alegres i amb estampats de flors, cada matí abans d’entrar a classe va dos pics a la taquilla, un em mira i l’altre fa com si no em veiés. Crec que sent por de mi mateix, cada pic que vull acostar-m’hi em tall, se’m traven les paraules i no em surten més que mirades, la veritat...És que tenc por d’estar-me enamorant...
Avui no ha assistit a classe, l’he enyorada moltíssim... I era l’única que creia que em diria “felicitats” , però quan hem sortit a les tres, he rebut un missatge seu, potser en rep un cada tres o quatre mesos, però cada un que tenc me’l sé de memòria... La qüestió, el missatge deia:
Lluc! Sóc n’ Olívia, et sabria greu passar per casa meva a deixar-me la tasca d’avui? Moltíssimes gràcies, FELICITATS, t’estim !”
Llavors jo, sense tan sols adonar-me de la meva alegria, vaig arribar a casa i en Francesc em va demanar quina era la causa d’aquell somriure i de dir tot el temps “Tasca Olívia, tasca Olívia!” I li vaig explicar. M’esperava una altra reacció, com per exemple un... “ Estàs boig, les nines no serveixen per a res”, o alguna cosa per l’estil, però quan per a la meva sorpresa en Francesc m’ho va contar, vaig quedat atònit... El meu germà d’onze anys tenia nóvia i jo no! D’acord, d’acord... Tot duna em vaig posar a pensar, però com s’ho feia? La qüestió. Jo necessitava n’Olívia i estava disposat a rebre ajuda de qui fos... Però de qui fos menys del meu germà! Encara avui no em crec que sigui gràcies a ell que tengui nóvia...
Quan el pare s’ha assabentat de tota la història ha volgut que n’Olívia vengués a passar un dia a casa nostra, ja que jo no volia fer festa. Ha estat un dia inoblidable, ara ja no m’importen els dies, podem passar les hores, que és al meu costat...
Ara, quan tothom ja dorm, he anat a la meva habitació i he trobat una carta que amb una lletra molt delicada posava: “Estimat Lluc”.

Pensaves que deixaria escapar aquest dia sense deixar-te un detallet meu? Ja hauries de saber que no et deixaré anar mai confit. Avui fa setze anys que va néixer la meva raó d’existir, que va néixer la llum de ma vida. Què vas néixer tu, amor. Recordes quan et vaig dir que sempre et faria costat? Què mai et deixaria? Què per molt enfora que anés seguiria a vora teva? Doncs aquí em tens. Fa setze anys que no el et trec l’ull del damunt. Lluc, saps que sempre que em demanis que vengui, vendré, i seguiré assecant les teves llàgrimes quan rodin per la teva careta. Recorda que sempre seràs el meu nin, amor... Felicitats vida meva!
Mamà.
Però, com? Qui? Quan? Era pràcticament increïble, encara no sé com va poder arribar aquella carta allà, però tampoc ho vull saber, em va bastar llegir-la. Ara ja sé el que és una mare... I ara ja sé que tenen raó quan diuen què ho saben tot de nosaltres, quan ens diuen que sempre són allà fent-nos costat, i quan ens diuen que si ens prometen una cosa la faran real... Però ella no era una mare qualsevol, era ma mare, i era la dona més increïble de dins tot l’univers. Gràcies mamà, per demostrar-me que res és impossible, i gràcies mamà, per seguir abraçant-me cada nit.

Silvia Mar Menéndez

dimecres, 26 d’octubre del 2011

PREMI DE POESIA DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2010-2011

Què som?
Gràcies a la nostra capacitat
hi ha la nostra ànsia de llibertat,
al cap i a la fi la vida són dos dies,
la raça humana no mereix seguir viva.

Sols queda la necessitat
de morir i ser alliberat,
cada dia l'esperança,
segueix caient cap avall.

No sabem si som un somni,
d'un ésser desgraciat,
o la fi d'un dia ja acabat.

No sabem si som la vida,
no sabem si som la mort
no sabem si som l'amistat,
d'un amor suïcidat.

Jordi Morlà, 2B
PREMI DE POESIA,
(UN ÚNIC PREMI ENTRE TOTS ELS NIVELLS)

HAIKÚS A L'IES PORRERES

El passat curs 2010-2011 els alumnes de català de tercer curs (que enguany cursen quart) van treballar la tècnica literària del haikú. Recordem que un haikú és una estrofa d’origen japonès que combina versos de 6 o 4 síl·labes o també de 7 i 5. Així doncs, el Bloc de la revista Povimon vos anirà oferint una selecció dels millors treballs poètics que van dur a terme els alumnes dels diferents grups. Avui començam per 3C: 


La vida
tan fugissera
com un estel
Llucia

Neix cuc,
es converteix en capoll
surt la papallona
Catalina E.

Néixer, créixer
reproduir-se, morir.
Vida i mort.
Magdalena J.

A la vida
moltes preguntes
poques respostes.
MªMagdalena

La riquesa,
els diners,
objectes materials.
Laia F.

Dues mans unides
Seguretat i amor,
es separen
Comiat
Neus

Moments més durs,
molta solitud,
un xic de nostàlgia,
manca d'esperança.
Catalina B

En aquests moments
vull llibertat, volar
sense captivitat
Francisca Mª

El rellotge
que no corre
Catalina M.

L'aigua dels núvols
la terra banyada
sota la pluja
Joan Enric

La nit
la llum de la lluna
els plors i els somnis
Chantal

Voldria ser aigua
per poder-me evaporar
F.Nieto

El fi de curs
Les notes
el descans
Gabriel 

Trista perquè te'n vas
deprimida perquè no hi ets
contenta perquè tornes
feliç de veure't
Lis


diumenge, 23 d’octubre del 2011

POVIMON COMENÇA UNA CAMPANYA DE RECERCA DE COL·LABORADORS

La comissió de revista de l'IES Porreres, que actua com a consell de redacció de la revista Povimon, ha iniciat una campanya de captació de col·laboradors entre l'alumnat. Per donar a conèixer el projecte "Povimon" i la forma de posar-se en contacte amb els seus responsables han reelaborat aquest conegut cartell de reclutament de l'exèrcit nordamericà i l'han penjat a totes les aules del centre.
Qualsevol alumne interessat a col·laborar ja pot posar-se en contacte amb el consell de redacció per mitjà de l'adreça de correu electrònic que apareix al cartell: povimon@gmail.com. Igualment si algú vol enviar material per a que es consideri la seva publicació pot fer-ho en aquest mateix correu. Els interessats poden enviar articles d'opinió, notícies, crítiques literàries, cinematogràfiques, musicals o de videojocs, redaccions i altres narracions, poemes, dibuixos, fotografies, còmics, xafarderies, i tot allò que pensin que pot tenir un interès per ser publicat.

REAPAREIX LA REVISTA POVIMON DE L'IES PORRERES

Després d'un curs de silenci reneix la revista de l'IES Porreres. Apareguda el 2008, la revista Povimon va esdevenir el mitjà d'expressió i comunicació de la comunitat educativa del nostre institut durant dos cursos, i se'n van publicar cinc números. Entre els mes de setembre de 2008 i el mes de juny de 2010 la nostra revista va posar a l'abast d'alumnes, pares, professors i personal no docent una radiografia, el més fidel possible de l'esdevenir diari d'aquest centre. Mitjançant aquesta revista qualsevol persona podia fer-se una idea del que és l'IES Porreres i la seva ideosincràsia: les activitats i festes del centre, els projectes educatius i culturals, els concursos literaris, els intercanvis i viatges d'estudis, l'anuari fotogràfic, les mancances i propostes de futur, etc.
Noves prioritats i una forma diferent de fer les coses van provocar que durant un curs no tinguéssim cap notícia de Povimon. Però Povimon no havia mort, simplement romania en hibernació. Aquest hivern anormalment llarg ja s'ha acabat i ara ha arribat la nostra particular primavera. És l'hora de despertar i de tornar a posar-nos a fer feina. Povimon (acrònim de de les tres viles a les quals dona servei el nostre IES: Porreres, Vilafranca i Montuïri) torna a posar-se en marxa i com vos vam dir en el nostre primer editorial "només ens resta dir-vos una cosa: col·laboreu!!!". Ara, com en aquell llunyà 2008, vos tornem a dir que esperem ansiosament els vostres articles, fotografies, dibuixos, còmics, poemes i narracions. En la nostra llengua, que serà la vehicular d'aquesta revista, però també en qualsevol de les que es parlen i estudien en aquest institut. Sense vosaltres no som ningú!!!